Amb la música pel carrer

És un vespre tranquil i la platja, on durant tot el dia no hi cabia un ànima, es comença a buidar. La calda, al passeig que separa el tram de sorra de l’entremat urbà, s’ha situat en mode pausa. Quin goig caminar, seure en un banc i, sobretot, notar el vent impactant contra la cara. Al juny, l’aire fresc va ben buscat, cosa normal tenint en compte que ara és més fàcil trobar un pis de lloguer a preu raonable que fugir de la xafogor. L’ambient és realment agradable fins que algú decideix, de cop, acaparar tot el protagonisme. A uns metres irromp una música estrident. Les mirades no poden evitar dirigir-se veloçment cap al punt on sona heavy metal o algun estil que s’hi assembla força. Quan sembla que pel fons apareixerà Adrian Smith i el seu vibrato únic, qui realment fa acte de presència són un home i dues dones de mitjana edat que es fan acompanyar d’un altaveu que el deuen haver pispat en un festival multitudinari, perquè les guitarres elèctriques distorsionades se senten en un quilòmetre a la rodona. El més probable és que vinguin de la platja i que hagin amargat la vetllada a qui cercava una mica de pau, però sembla que no en tenen prou, així que es passegen un bon tram sense modificar el volum de la música. Són els amos del carrer, o això es creuen, com també deuen pensar que no hi ha edat per aparcar l’incivisme. Que més d’una nit, i més de dues, em desperten grups de joves que baixen fins a la platja a continuar la festa i mai falta l’altaveu amb la música. Però tot i que en aquell moment sortiria a la finestra amb un pot de gas lacrimogen, puc entendre que tothom ha tingut una època en què les ganes de rauxa pesen molt més que el respecte al món adult. Però passats els cinquanta, i bastant abans, no cal comportar-se com un adolescent insolent, tret que la teva maduració sigui més lenta que el creixement d’un pi longeu.