Millet i prou

El del Palau de la Música és el cas perfecte. No hi ha sang, que fa lleig, es manté l’interès perquè se’n coneixen les dades dosificadament i ens toca de prop: l’objecte de l’escàndol està profundament arrelat a la nostra societat, cosa d’agrair enmig de la globalització que ens desorienta. Però el millor de tot és que hi ha un dolent clar, amb nom i cognom –amb molt cognom– i amb una cara coneguda.

Perquè les masses puguin gaudir-ne i formar-se, tothom xerra: el dolent confessa amb una carta que tothom ha pogut llegir, garlen els advocats –que ahir van fer una roda d’entrevistes radiofòniques que podria competir amb el Carrusel deportivo– i xerra el jutge. Arribats a l’èxtasi amb aquesta sobredosi de transparència, és hora de preguntar-nos per què ens ho posen tan fàcil.

L’interès perquè ens empassem la història del malvat únic –ell i el seu lacai, i prou– és una mica massa evident. L’elit i el poder administratiu, en aquest país com en els altres –i en els últims 6 anys com en els últims 40, cap canvi–, estan disposats de tant en tant a entregar un dels seus per salvar l’estructura, les bases del sistema. Ho van fer amb el jutge Estevill i ho tornen a fer amb Millet. Aquí teniu un dolent, arrenqueu-li la pell a tires i no remenem res més.