Editorial: Consultar no és ofendre

Tots els estudis i sondejos d’opinió que s’han fet a Catalunya en els darrers anys han coincidit en una dada: els ciutadans d’aquest país volen decidir quin és el seu futur com a poble i quina ha de ser la seva relació amb l’Estat. És una opinió amplíssimament majoritària, contrastada, una vegada i una altra, per tots els treballs sociològics que han encarregat institucions i entitats. A tall d’exemple, la macroenquesta de la Universitat Oberta de Catalunya –que va avançar l’AVUI fa deu dies– confirmava que un 83% dels ciutadans creuen que Catalunya ha de tenir dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur polític. En contra d’aquesta idea tan sols es manifestaven un 15% dels enquestats.

Aquesta majoria social ja no està per complicats mecanismes polítics, farcits de petites tàctiques partidistes, que, al final, ni tan sols garanteixen un resultat concret. En aquest sentit, l’experiència de la llarguíssima negociació de l’Estatut, amb un final gens entusiasmador, ha acabat de convèncer una gran majoria de catalans que el camí de la negociació entre partits no porta enlloc. Això, sense comptar que encara queda pendent la sentència sobre l’Estatut, en què una desena de magistrats, elegits per quotes de partit, tenen el privilegi, insòlit, d’imposar la seva opinió sobre la del poble català, expressada legítimament a les urnes.

Per tot això es vota avui, però demà Catalunya no serà independent. I això també ho saben els que participen, poble a poble, en les consultes sobre la independència. A més, queda clar que dins l’abstenció s’hi barreja un notable component de ciutadans que, amb tota la legitimitat –i catalanitat– del món, s’oposen a qualsevol moviment d’emancipació nacional. Però aquesta nit, quan es tanquin les urnes i es faci el recompte, alguna cosa haurà canviat a Catalunya. I és que un percentatge alt (majoritari?) de ciutadans de prop de dos-cents municipis hauran demostrat que no estan ni emprenyats ni desafectats, sinó que són capaços de prendre la iniciativa política d’aquest país, amb una acció concreta i indiscutible des d’un punt de vista democràtic. Pot haver-hi arguments contra la independència –i, de fet, hi són–, però no n’hi ha cap contra les urnes. I avui milers de catalans estan donant una lliçó.