Millet Infelix

Quin paper reservaríem a personatges com Fèlix Millet en una Catalunya independent? D’entrada pensarem que, si fa no fa, el mateix que ara. La prestidigitació comptable no coneix fronteres, direm, i els quartos no tenen pàtria. O potser sí? Vejam, dediquem uns minuts a la simulació, segur que ens ajuda a abordar aquesta qüestió transcendent.

Ja sabem quina mena de monstres produeixen les finances aventureres quan s’engreixen en les rodes poderoses d’un Estat. Ho demostren autèntics gegants com Mario Conde, Roldán, els Albertos, Gil y Gil, i els que vulgueu afegir a tan il·lustre galeria. Si Catalunya disposés d’Estat propi, no tinc cap mena de dubte que guanyaríem en bergants i bandits de talla, perquè les oportunitats que donen ministeris i ambaixades, monopolis i concessions, desborden de llarg les engrunes regionals.

El tal Millet, doncs, seria un gàngster dels grans, com ara els que actuen a la Cibeles i ingressen en l’eternitat de Chamartín. No hauria estafat uns milionets per aquí i per allà, sinó centenars de milions; tindria amistats perilloses de cartutxera al pit, i en ser descobert fugiria a Luang Prabang. No es disculparia, però tampoc no passaria el mort als seus empleats. Seria tot un senyor pirata, un corsari amb patent de gran capital.

Però encara no som independents, i als nostres insignes bandolers els toca fer de Serrallonga amb barretina. Han d’invertir el seu talent en l’escàs negoci del pentagrama, i dilapidar els seus dots de màgia en teatrins de províncies. S’han d’embolicar amb la bandera, suportar unes corals de mocosos que ja es veu que fan nosa i fingir que enalteixen l’esperit dels avantpassats.

Aquests Infelix porten una creu immerescuda al damunt. Fins i tot quan són enxampats, en lloc de tenir el dret inalienable de callar i llepar-se les ferides, han de perdre el temps per excusar-se del mal que han fet a una institució arnada. Quina llauna això del regionalisme folklòric, oi? Aviam si trobo un grapat d’Infelix que m’escoltin i que vulguin alliberar-se de les cadenes orfeòniques. Potser amb ells, volant cap als més alts horitzons de la lliure estafa, trobarem altres llibertats.