La guerra de successions

La creixent contestació social ha obligat el govern de la Generalitat a accelerar la reforma de l’impost de successions fins a fer-lo pràcticament desaparèixer per al 90% dels contribuents. Es tracta d’un impost clarament injust, que grava les classes mitjanes i que comporta moltes dificultats a les famílies a l’hora d’heretar un patrimoni guanyat a base de molts anys d’esforços. La Generalitat no el pot suprimir del tot, perquè això és potestat de l’Estat, però sí que el pot reduir a la mínima expressió, que és el que proposa el conseller Antoni Castells després de la insistència d’ERC, que per superar les resistències del PSC va amenaçar de pactar la reforma amb CiU, amb qui fa majoria al Parlament.

Però passen les setmanes i l’acord no arriba. De fet, ha estat tantes vegades anunciat pels dos socis del govern com desmentit pel tercer, ICV, que continua sense avalar-lo. La polèmica sobre successions ha obert una nova ferida en el tripartit, que potser no l’acabarà fracturant, però el va dessagnant a poc a poc, i evidencia una vegada més la seva capacitat per autolesionar-se. L’oposició d’ICV sembla pensada més en clau d’estratègia preelectoral, de marcar perfil propi de cara als comicis de l’any que ve, que no en les necessitats, ja no del govern, de la seva estabilitat, sinó de la majoria de la societat catalana, àmpliament partidària de la supressió de l’impost.

Es repeteix la jugada del que va passar amb la llei d’educació, en què el PSC i ERC es van entendre millor amb CiU que amb ICV, cosa que, si també acaba passant amb l’impost de successions, esdevindrà un costum. El més sorprenent és que Joan Herrera sigui l’únic dirigent que aixeca la bandera d’un tercer tripartit sense complexos i, en canvi, les seves posicions posin en perill la seva viabilitat futura, perquè tant al PSC com sobretot a ERC cada dia hi ha més dirigents que veuen poc desitjable la reedició del pacte.