Keita

Potser és fruit de la meva ignorància, però entre les coses que m’han cridat l’atenció de la final de Roma n’hi ha una que no em puc estar de comentar. Es tracta d’unes declaracions fetes per Seydou Keita poc abans del matx. Keita va indicar que havia parlat amb Pep Guardiola i li havia dit que no es veia amb cor de jugar com a lateral esquerre, posició en principi vacant a causa de la sanció rebuda per Abidal.

El jugador de Mali va argumentar que ell mai no havia actuat de lateral esquerre i que hi havia companys que ho podien fer millor, com ara el brasiler Sylvinho. La revelació de “lo Keita”, com l’anomena el Puyol de Crackòvia, em va cridar, com deia, l’atenció. Encara més: em van desconcertar. El mateix suposo que els devia passar a tots aquells que es van assabentar de l’episodi.

El futbol d’elit és rabiosament competitiu. Els jugadors, com a grans protagonistes de l’espectacle, lluiten desesperadament pels milions i la glòria. I el futbol no brinda una millor ocasió per assolir-los que una final com la que es va viure l’altre dia. Keita és un futbolista professional. No un sòmines, ni un novençà. Sembla, d’altra banda, que algú amb els seus origens ha de tenir un punt més d’ambició, si això és possible, que els altres. Però no. Keita es va autodescartar.

Els malpensats podrien especular que, sabent que l’elegit seria Sylvinho, va aprofitar la conjuntura per quedar com un senyor davant la premsa i el públic. Per la part meva, m’estimo més pensar que va ser un estranyíssim i preciós gest d’honestedat del futbolista. A més, si hagués estat un estratagema, un truc de cara a la galeria, Guardiola no l’hauria premiat fent-lo sortir a la segona part per rellevar Henry.