Presidents

El president Montilla va tancar ahir la seva primera –i llarga– Diada Nacional en el càrrec. Ho va fer a Madrid assistint a l’estrena de la pel·lícula El coronel Macià, després de presidir l’acte amb motiu de l’Onze de Setembre a la Residencia de Estudiantes –ja tradicional– i d’oferir una recepció al Palau de la Generalitat, al migdia, als representants dels mitjans de comunicació.

Una agenda densa i dilatada que fa honor a una de les virtuts que pròxims i no tan pròxims atribueixen al president: la capacitat de treball. De fet, un dels secrets més ben guardats d’aquest país és quantes hores dorm aquest home. I en això, i ja sé que les comparacions sempre són odioses, el president Montilla recorda en certa mesura el president Pujol, de qui s’expliquen anècdotes tan llegendàries com que algun cop els seus col·laboradors l’havien trobat dormint a la catifa del despatx després d’una de les seves moltes esgotadores jornades.

Els que coneixen de veritat Montilla –que són més aviat pocs i extremadament fidels– diuen també d’ell que és home de cops amagats. Com per exemple el que li va fer encaixar a Zapatero fa 10 mesos i que el va portar de cap a la presidència de la Generalitat tot i l’exiguïtat de la seva collita electoral: 37 diputats en un Parlament de 135.

En això Montilla s’assembla més aviat poc a Pujol, que era molt més previsible. Pujol es va marcar de jove un full de ruta dalt del Tagamanent, des d’on encara eren visibles els efectes de la Guerra Civil, i l’ha aplicat durant 50 anys, entre els quals hi ha els 23 a la presidència. Els 23 que ara li ha reconegut Montilla amb la Medalla d’Or, com també ho ha fet amb Maragall, els 3 anys del qual van ser l’apoteosi de la imprevisibilitat.

Entre l’un i l’altre, o molt lluny o molt a prop, i sigui dit sense cap animositat, encara costa trobar on és el president Montilla. Però bé: potser sí que ell mateix ha començat a ubicar-s’hi.