Felipe, ZP i Josu Jon

Una de les pedres que encara té a la sabata el triomfant Estat nació espanyol de principis del segle XXI, aquest que juga a la Champions League de les economies mundials i desafia l’imperi retirant les tropes d’Iraq, es diu Euskadi.

Des de fa 30 anys, l’assignatura basca és un clau ardent a la palma de la mà de qualsevol governant espanyol de qualsevol partit. A Suárez el va liquidar políticament una part de l’aparell postfranquista quan ETA feia 100 morts a l’any. González hi va voler posar remei amb els GAL i al final la resurrecció dels fantasmes de la guerra bruta va servir per rearmar ETA ideològicament i socialment per una dècada més.

Aznar es va declarar enemic d’un 60% dels ciutadans d’aquell país i l’11-M va acabar sepultant el futur del seu successor en la seva pròpia mentida basca. Amb aquests antecedents no és estrany que Zapatero, assistit pel fidel Rubalcaba, intentés com fos assegurar-se el seu passaport al futur resolent per sempre el problema basc: 1.000 dies sense morts, l’aval de tots els partits tret del PP i l’aliança amb "el PNB d’Imaz" el van dur a creure, 24 hores abans de l’atemptat de Barajas, que el 2007 estaríem millor.

Ara, quan Imaz ha perdut la partida a casa seva, Zapatero s’ha declarat tan perplex com llavors. El dia de la T-4 encara hi veia un "accident". Com també pensa ara que Josu Jon potser tornarà. Fa un any feia com si plogués quan des de la cuina del procés de pau gent com el mateix Imaz l’advertien que l’alto el foc deixaria de ser permanent.

I aquest agost tampoc es deu haver assabentat que a les parets de molts pobles de Biscaia i Guipúscoa hi penjaven fotocòpies de l’entrevista de Felipe González a El País: "Crec que el millor que li ha passat al País Basc es diu Josu Jon Imaz". I sí, potser Imaz era el millor que li havia passat al PSOE a Euskadi en molt de temps. Però és tan difícil que un camell passi per l’ull d’una agulla com que Madrid triï els successors de Sabino Arana.