Les regles del joc

Les nits subur­bi­als de França han res­plen­dit de fogue­res que grups de joves ali­men­ten amb cen­te­nars i cen­te­nars de cot­xes. Les fogue­res s'han nodrit també de la ràbia per la victòria de Sarkozy.

A les uni­ver­si­tats el rum-rum és evi­dent i en algu­nes orga­nit­zen mobi­lit­za­ci­ons con­tra el can­di­dat libe­ral-con­ser­va­dor, a pesar que encara no ha pres pos­sessió del càrrec de pre­si­dent. Ja va anun­ciar-ho i inci­tar-hi Ségolène Royal –a la qual el seu par­tit ha començat a devo­rar– poques hores abans que la soci­e­tat fran­cesa decidís negar-li la con­fiança.

Unes reac­ci­ons tan vio­len­tes i anti­de­mocràtiques resul­ten sor­pre­nents, i alar­mants, en una soci­e­tat amb una tra­dició democràtica tan llarga. Ni tan sols es van com­por­tar així els segui­dors de Le Pen quan el líder de la ultra­dreta va caure der­ro­tat a mans de Chi­rac. Però no sorprèn només que una part dels joves fran­ce­sos, a les ban­lieu i a les uni­ver­si­tats, no accep­tin les regles del joc democràtic.

També sorprèn que a Cata­lu­nya siguin, siguem, tan pocs els que ens escan­da­lit­zem per la reacció que s’ha produït a França. Sem­bla que es troba nor­mal que la gent cremi cot­xes i orga­nitzi pro­tes­tes perquè està en con­tra del resul­tat d’unes elec­ci­ons, un resul­tat clar en unes elec­ci­ons per­fec­ta­ment democràtiques i cele­bra­des amb total nor­ma­li­tat. És com si la majo­ria de peri­o­dis­tes i intel·lec­tu­als cata­lans ho com­pren­gues­sin i fins ho jus­ti­fi­ques­sin tàcita­ment.

Sos­pito –més que això: estic con­vençut– que, si Royal hagués gua­nyat i els movi­ments fos­sin con­tra ella, se sen­ti­ria entre nosal­tres una eixor­da­dora sim­fo­nia de justa indig­nació.