Un nou equilibri de poder?

L'equilibri de poder entre els estats dificulta la modificació del seu statu quo polític. L'acord sobre principis i ideals compartits anul·la el desig de rompre aquesta mateixa realitat política. No hi ha dubte que el primer principi porta a la inestabilitat perquè l'alteració de la realitat pot desembocar en un desequilibri que s'amplifiqui i porti eventualment al conflicte. L'acord sobre principis és estable perquè les forces que porten a l'equilibri sempre són preponderants encara que es produeixin dificultats circumstancials en el temps o l'espai.

L'Europa dels segles XVII i XVIII és un permanent intent d'equilibrar el poder hegemònic de França, però no hi ha principis compartits sinó una recerca per part de la Gran Bretanya de contrarestar el poder de la primera potència mundial de l'època. Després de les guerres napoleòniques el Congrés de Viena constitueix un èxit històric perquè estableix, sobre valors i principis compartits i conservadors, anteriors a la Revolució francesa, un equilibri de poder que porta la pau a Europa. El fracàs polític del president Wilson el 1919 per construir la pau sobre ideals progressistes i de llibertat importats dels EUA a Europa, acabada la I Guerra Mundial, porta inexorablement a la segona perquè aquest nou ordre polític no és acceptat pels estats europeus que només entenen l'equilibri de la força i no el consens sobre els principis.

Al final de cada conflicte, les guerres napoleòniques, les guerres mundials i ara la guerra freda, s'ha de construir un nou equilibri que mantingui la pau. Si aquest es fa sobre la força resulta inestable i dura poc; si es fa sobre principis, és sòlidament estable.

No hi ha dubte que el món futur serà multipolar i que el seu centre es mou indefectiblement des de l'Atlàntic, Europa i els EUA, cap l'Índic, la Xina i l'Índia. Històricament és la primera vegada que els poders mundials no comparteixen cultura ni valors i provenen d'orígens i trajectòries polítiques i culturals amb pocs punts en comú, cosa que no passava perquè el nucli ideològic d'Europa, els EUA i fins i tot Rússia, era comú: Grècia, Roma i el cristianisme.

Sembla, doncs, que els valors compartits sobre els quals s'hauria de construir aquest nou equilibri de poder no poden provenir del passat, sinó que han de ser necessàriament nous i basats en els principis de llibertat i igualtat de l'home, valors als quals es pot arribar des del cristianisme, el materialisme, el confucianisme, el budisme i l'hinduisme. Aquests principis han de ser defensats amb fermesa i practicats amb generositat per evitar que els poders que seran perifèrics i representen amenaces per a aquest nou ordre, en essència l'islamisme, siguin conscients de la fortalesa de l'aliança i dels perills i desavantatges de ser-ne exclosos.

És necessari un líder en la creació d'aquest nou ordre, com n'hi va haver a l'èxit que va representar al Congrés de Viena, Metternich, i com n'hi va haver en el fracàs de Versalles al 1919, Wilson. No són sempre els polítics que lideren aquests processos els que més poder militar o econòmic tenen, però sí necessiten força moral, legitimitat política i habilitat diplomàtica. A partir d'aquesta experiència és inevitable que aquest lideratge l'exerceixin ara els EUA perquè, acceptada la permanent confusió d'Europa, ningú no representa com ells les idees de llibertat, igualtat i justícia.

És per això que la política republicana dels EUA en els últims anys ha estat exactament la contrària de la necessària, perquè s'ha basat en la força i no en les idees i la legitimitat, i ha confrontat l'islam de manera innecessària, dificultant la conclusió d'un pacte de les noves potències i erosionant la credibilitat de qui ha necessàriament de tenir-la per liderar el procés. Avui, amb la nova presidència als EUA encarnada en un home d'origen multinacional i de cultura mestissa, l'acord és possible però difícil. Possible, perquè la política dels EUA ve del pacte sobre ideals i és aquesta la que s'imposarà; i difícil, perquè els poders emergents de la Xina i l'Índia són inevitablement inestables per la velocitat del seu creixement, que està canviant les seves societats ràpidament i això porta de manera inherent al desequilibri.

No hi ha gaire temps per construir aquesta nova realitat política. Equivocar-se pot fer-la inassolible, però les circumstàncies i les realitats, fins i tot la crisi econòmica mundial, són factors que porten al consens més que a la confrontació.