Dues paradoxes de la llei de la dependència
D'AVUI.cat
La llei de la dependència havia de servir per donar una sortida humana i sanitària però també econòmica i laboral a aquelles persones que dediquen la seva vida a cuidar els anomenats grans dependents, això és persones malaltes que necessiten atencions personalitzades i especialitzades les vint-i-quatre hores del dia. La realitat, a un any i escaig de la seva aprovació, és un cúmul d'endarreriments, despropòsits, manca de pressupost i finalment, paradoxes.
El cas de Ramon Puig ho demostra. Quan va tenir enllestida tota la documentació per acollir-se a la llei, en tant que cuidador de la seva dona, en coma vegetatiu des de fa dotze anys, es va trobar que si acceptava la remuneració econòmica que se li ofertava –se li ofertava però que, a hores d'ara, encara no ha rebut–, es veuria en la situació que el que guanyava per una banda ho perdria per una altra, amb l'agreujant que perdria més que no guanyava.
Aquesta primera paradoxa la va explicar amb tot detall en un reportatge de l'AVUI.cat que ha estat molt útil a l'hora de solucionar el seu cas. La divulgació del seu cas va ajudar a fer possible una de les seves demandes, l'ingrés de la seva dona en un lloc on se la pogués atendre correctament. Però curiosament, i aquesta és la segona paradoxa, la mateixa llei de la dependència no hi ha tingut res a veure en la solució, sinó que ha estat possible gràcies a altres vies. Tot plegat, trist, molt trist.
