Les fases de la lluna

Falta més d’un any per al pròxim congrés nacional d’ERC, sempre que les circumstàncies –la política és imprevisible per definició i ERC més encara– no alterin el calendari. Ara: o bé fan un pensament o els republicans van directe cap a una cimera de confrontació com en els millors temps de la seva història recent, o sigui, els pitjors: aquells de la implantació territorial i institucional de mínims i capacitat decisòria zero al tauler polític. El cas és que Joan Puigcercós ja ha obert la cursa per disputar a Josep-Lluís Carod-Rovira el cartell electoral del 2008 i ja s’estan produint els primers posicionaments en favor de l’un i de l’altre entre els dirigents de primer nivell. Uns, per ratificar fidelitats a prova de bomba, i altres, entre els quals eterns equidistants, per apostar des d’ara a blanc o negre. Les coses no van bé, i aquest és l’ecosistema idoni perquè el Reagrupament de Joan Carretero evidenciés dissabte que és molt més que una plana web d’excàrrecs ressentits amb un bon discurs d’oposició. Un discurs, per cert, sòlid i efectista, en la millor tradició del radicalisme nacional i democràtic del partit, que desborda les cotilles ideològiques de l’actual ERC i pessiga les natges a CiU. A Carretero el va felicitar Uriel Bertran, fins fa poc valor en alça de la nomenclatura republicana i ara líder d’Esquerra Independentista, un moviment de càrrecs que pot ser el pont que porti Puigcercós al pacte amb Carretero per guanyar el pols a Carod.

Panorama complicat, doncs, que es complica més en un partit abocat a l’observació permanent de les fases de la lluna, vull dir les estacions de la independència: autonomisme, federalisme, neoautonomisme 30 de setembre, Estat associat... Res de nou en un partit que vol la lluna plena, vull dir la sobirania plena. Passa que ara governa, però passa molt més: passa que està sopant amb l’home llop i hi ha anat sense la bala de plata.