Punt i a part

Barça
La bellesa del futbol
Em van venir ganes d’anar a Canaletes. El gol de Xavi va ser de celebració històrica. Queia aigua a galledes. “Al meu país, la pluja no sap ploure”, canta Raimon, i els llamps i trons podien començar a aparèixer al voltant del barcelonisme. Però Xavi, “sempre Xavi”, va engaltar un cacau i va fer justícia. I de l’enfonsament del Titanic vam passar a l’enlairament de l’Apolo XI. En un xut van capgirar-se tots els ànims: de tota una Lliga, de dos equips. De nou punts a sis. Potser no serveix, però en una miserable setmana i amb un magnífic xut ha canviat l’humor culer: semis de Copa i esperances a la Lliga.

Barça
Els Lunnis
Amb tots els meus respectes, el Barça no pot jugar una final sense Leo Messi, sense Thierry Henry i sense Samuel Eto’o als minuts finals. Els dos primers per decisió tècnica i el tercer per imperatiu legal. Els canvis d’ahir de Frank Rijkaard necessiten una explicació des de la seva psicologia estranya i estrambòtica. Treu Henry per posar-hi Giovani. De cop la davantera blaugrana la formen una mena de Lunnis (Messi, Bojan i Giovani). Nens que si beuen un whisky els han de recollir amb pala. Quan encara mastegava l’estranya decisió de l’entrenador, treu Messi i hi posa Ronaldinho, mentre Oleguer escalfa a la banda. I de sobte penso que Rijkaard s’ha pres alguna cosa de mala qualitat.

Barça
Canvi de marxa
Cap de setmana de transformació anímica: penal contra el Madrid, perden a Almeria; Dani Alves veu la 5a targeta i no jugarà dissabte contra el Barça; gol del Barça a les acaballes i aturada final de Valdés. La llet agafa el pont aeri. O el TGV.

Madrid
Gran visionari
Ramón Calderón el dia abans del partit a Almeria: “Si continuem jugant així, no hi ha cap equip que ens pugui parar”. Bravo.

NBA
‘Gasol goes to Hollywood’
Sóc dels pocs a qui no els fa res dir públicament que m’agrada Los Angeles. Deu ser que em porta molt bons records dels cops que hi he estat acompanyat d’amics amb qui vam compartir bogeries i diversions de joventut. I perquè el cartró pedra sempre m’ha semblat graciós i Los Angeles és el regne dels prefabricats. Fa dos anys en Pau em va explicar que ho tenia clar. Memphis era un lloc de pas per anar, i atenció perquè per ell era important, no a un club gran sinó a una ciutat gran. El seu somni, curiosament, eren tres: Nova York (Knicks), Chicago (Bulls) o Los Angeles (Lakers o Clippers). No hauria anat a Salt Lake City com sí que va fer en Raül López, o a San Antonio amb els Spurs, o a Toronto amb els Raptors. En Pau volia una ciutat gran i amb nom. I ja la té.

NBA
Pau i Jack
Aviam: Jack Nicholson i Pau Gasol ja es coneixen. Fa dos anys i en ocasió d’un partit Lakers-Grizzlies truco a en Pau als Estats Units. “Escolta’m, t’he vist per la televisió amb Nicholson. Ja sou amics o què?”. “No, però l’any passat me’l vaig trobar pel pavelló de Los Angeles i em va dir: ‘Very good player’”.

NBA
L’Adrià
Introvertit però llest. L’Adrià és el petit dels germans Gasol i ha de conviure amb la creu de ser “el germà de…” Triomfant en Pau, alçant el vol en Marc, l’Adrià sembla que no té res a veure amb el bàsquet dels seus germans. És difícil viure així. Però, en canvi, té devoció pels seus dos germans, que el mimen i en tenen cura. Tant en Pau i en Marc com l’Agustí i la Marisa, els seus pares. Parla l’anglès perfectament i els pares han sabut protegir-lo de la distància que molts es poden pensar que hi ha entre els dos germans grans i ell.

NBA
Adéu Memphis
Amb Catalunya Ràdio vam fer amb el No ho diguis a ningú, i organitzat amb l’ordre habitual del Santi Carreras, en aquella època director d’esports de Catalunya Ràdio, un desplaçament amb els oients a veure el debut d’en Pau a Memphis. Vam anar-hi més de 120 persones. Era molt meritori perquè va ser un mes i mig després dels atemptats de l’11-S a Nova York. I anar als Estats Units amb avió era, simplement, pànic. Però la il·lusió ens superava a tots. Va debutar un primer de novembre del 2001 contra Portland i, com ell sempre s’ha encarregat de dir, va jugar el pitjor partit des que ha arribat a la NBA. El va guanyar l’emoció de jugar davant la seva gent. Ho va fer 18 minuts i va anotar només 6 punts. Visitant Memphis podem entendre la decisió de marxar a LA: és una ciutat de dos carrers, sis bars, un pavelló i el museu d’Elvis Presley. Encara prou que en Pau hi ha aguantat sis anys llargs.