Lliguem-nos les espardenyes i comencem a caminar

Tornem a estar a punt de celebrar la nostra festa nacional, aquest Onze de Setembre està marcat per diversos fets, l'allau de consultes per la independència, la sentencia del Constitucional, la manifestació del 10 de juliol, les properes eleccions al Parlament de Catalunya...

L'agonia del Constitucional, després de l'aprovació de l'Estatut del 2006, i després d'un part llarg i previsible, ho deixa ben clar: l'Espanya plural és impossible. La sentencia deixa entreveure un missatge clar: “Se van a enterar”, no respectant la voluntat democràtica expressada pel poble català ni tampoc el pacte polític a les Corts Generals.

Aquesta sentència és la mostra que ens neguen l'Espanya que podria ser “acceptable” per als catalans: Espanya no és ni plurinacional, ni pluricultural ni plurilingüística. Ja no hi ha temps per a la pedagogia, la nostra classe política fa més de cent anys que intenta explicar “el problema catalán”, ja no hi ha temps per a idíl·liques creences. Espanya ni ens entén ni ens entendrà.

Ortega y Gasset ja ho deia a les Corts Republicanes en els intensos debats per retallar l'Estatut durant el 1931 i el 1932, basant-se en el concepte de la “conllevancia”: “No nos presentéis vuestro afán en términos de soberanía, porque entonces no nos entenderemos. Presentadlo, planteadlo en términos de autonomía”. Ho hem de tenir clar, per molt que diguin a Madrid (tant el PSOE, com el PP, com les elits funcionarials de l'Estat...), la sobirania no la té l'Estat ni ells l'administren, la sobirania és nostra. I el dret a decidir és nostre i cal que l'exercim quan sigui possible. Sense cap por.

La manifestació del 10 de juliol va ser claríssima, es va aixecar una veu única del milió i mig de persones per demanar una cosa que fa quatre dies molta gent pensava que no podia ser: una Catalunya independent! Les estadístiques són clares, més de la meitat de la població està a favor de la independència. I la participació i tot el moviment cívic al voltant de les consultes locals, amb la participació de gent de totes les edats, ha posat de manifest la normalització de la paraula independència.

Ara, el respecte només és possible si els discutim la propietat de l'Estat i, si cal, construirem el nostre. Tocarà explicar als catalans els beneficis i els costos de tenir un Estat com cal. I tenir Estat no vol dir trencar amb els veïns, és innegable la vinculació emocional amb Espanya.

I el resultat de les properes eleccions serà clau: necessitem un govern fort, amb ambició per plantejar aquests reptes de futur, treballar per sortir de la crisi que afecta el país, econòmica però també social, emocional, cívica... i que no oblidi les ambicions de la nostra societat i el clam del 10 de juliol.

El camí és obert, lliguem-nos bé les espardenyes i comencem a caminar amb pas decidit. El futur, ara més que mai, és a les nostres mans.