Hores d'ara

No sé si per deixadesa, concisió o un procés de desgast, cada dia més gent escriu “hores d'ara”, “bon punt” i fins i tot “enllà de” estalviant-se la a, el tan i el més inicials. La a és una vocal neutra figaflor que es fon als llavis, però això no us pot servir d'excusa. L'estalvi del tan de tan bon punt és inusual però correcte, i el trobareu sovint a la prosa minimalista de Monzó. I el del més de més enllà té un efecte poètic i literari que, sense ser incorrecte, medievaleja. Observeu, però, que enllà –a diferència d'allà– no marca un punt en l'espai sinó l'espai que supera un punt, i de fet vol dir más allá, cosa que fa que més enllà sigui, estrictament, una redundància, en la qual us recomano que incorregueu.

Cas de

I és que la mandra no és bona consellera. Podríem imitar el castellà i admetre que cas de fos tan correcte com en cas de, però aquest camí ja prou que el fem sense que ens donin permís. O és que no aneu als llocs poc a poc? O és que no us agrada despertar-vos mica en mica? Massa que us agrada! Doncs fora mandra i sapigueu que només en cas que aneu a poc a poc podreu de mica en mica omplir la pica. Ara: tampoc patiu tant si se us escapa un poc a poc. La norma l'ha exclòs de l'estàndard però existeix com a variant històrica i dialectal. I és que era difícil escapar-se'n entre els poco a poco i els peu à peu.