La febre de l'iPhone

Steve Jobs és un geni. No només pel seu brillant domini de la tecnologia sinó pel seu mestratge per moure’s en el capitalisme. El president d’Apple l’ha entès com ningú. Una de les claus del nostre sistema econòmic és la creació de necessitats. Fer que els consumidors sentin que irremeiablement han de comprar determinats objectes fins aleshores intranscendents. Jobs ho ha fet múltiples vegades. Ha aconseguit que els Ipods i els MacBooks siguin objectes d’alta necessitat. I ho ha fet dissenyant estratègies no aptes per a addictes. Sense deixar passar llargs lapsus de temps, treu al mercat millors versions de productes que pocs mesos enrere es van vendre com el súmmum de la innovació tecnològica i que ara, sense estar amortitzats, són gairebé ferralla. Amb l’iPhone està fent el mateix.

Els milers de persones que aquests dies corren a comprar el seu nou giny com si el necessitessin per respirar no són més que ovelletes entabanades pels afinats plans empresarials de Jobs. Ovelletes que s’apressen a jubilar els mòbils antics (segurament no tan antics) per abraçar-se al messies telefònic. I ho fan firmant compromisos de permanència de 24 mesos amb Movistar passant per alt que en pocs mesos apareixerà com a gran novetat un iPhone millorat de 32 GB (els actuals són de 8 o 16 GB) que convertirà en obsolescència tecnològica l’aparell que ara subjecten orgullosos a les mans. Qualsevol persona amb cert gust per la funcionalitat i el disseny que hagi de canviar de mòbil perquè el seu reclama a crits una jubilació comprarà a cegues el genial giny d’Apple. Però fer-ho perquè Jobs ha decidit des del seu despatx de Cupertino que ara és el moment és com a mínim ridícul.