Aragonès i lliure

Diuen que només es moren els bons. És mentida. Aquí n'hi ha per a tothom. Però quan són els bons els que es moren, ni que siguin vells, la sensació de desesperació és enorme. Ara ha tornat a passar. Milers de persones han dit adéu a José Antonio Labordeta. Cantant i plorant. Ningú com ell es mereix més l'homenatge popular. Que fàcil és jugar amb la paraula poble i tanmateix n'hi ha que la respecten amb una devoció sagrada. Labordeta ho feia. Va fer poesia, com el seu germà Miguel, va fer cançó i va fer política. Sempre amb la bondat, la reivindicació, l'honestedat, la mala llet i la defensa dels perdedors –gent i país– com a banderes senceres i sinceres. Eficaces, a més. Labordeta va recórrer de punta a punta la seva biografia cobrint-la amb veu coral, catedralícia, baturra. Es fa insuportable haver de destriar entre Ya ves, Albada, Me dicen que no me quieres, Regresaré a la casa, Somos... Es fa més lleuger recomanar-les totes. Como esos viejos árboles, senyor Labordeta. I sí, vostè tenia, raó, que se'n vagin a la merda.