Al costat de casa

“Jo només voldria que visquessin al costat de casa seva i li haguessin robat tres vegades, llavors ja veuríem com parlaria vostè”. Aquest és el comentari que un lector amable, que signa Pere Alma Alma, va tenir la gentilesa de deixar al meu article de dilluns, a la pàgina web de l'Avui i El Punt. L'article feia al·lusió a les expulsions de gitanos de la França de Sarkozy, una mesura que al meu parer mereix el qualificatiu de vergonyosa, perquè no és res més que una maniobra electoralista disfressada amb molta xerrameca i gesticulació. Després hem sabut que a més a més és estúpida, perquè al final les famoses expulsions consisteixen en una excursió a Romania amb un xec de tres-cents euros dins la butxaca, que per descomptat no priva als expulsats de tornar a França quan els doni la gana. O sigui que molta església i pocs perdons, com diuen a la meva terra i com acostuma a succeir amb monsieur le président.

Tornem, però, al comentari del senyor Alma Alma, que com s'ha vist em volia bé. He de dir que té raó en el que pressuposa: en efecte, no visc al costat de cap campament de gitanos romanesos. Ara bé, el que jo li preguntaria al senyor Alma Alma és el següent: i vostè? Vostè té un campament de gitanos romanesos al costat de casa seva? I l'han robat tres vegades, o dues, o una o quinze? Ho preguntaria perquè aquest és un protoargument que sovint esgrimeixen els partidaris de les polítiques de mà dura amb la immigració: de seguida que es posen nerviosos, salten com un gat escaldat i etziben al seu interlocutor que ja li agradaria veure què diria si tingués el problema al costat de casa. De la qual cosa s'infereix que ells sí que deuen tenir-l'hi. O potser el que succeeix és que senzillament no els ve de gust veure segons quina gent quan surten al carrer.

No, no tinc gitanos al costat de casa, però sí que hi tinc pakistanesos, xinesos, japonesos, vietnamites, xilens, argentins, cubans i algun rus, pel cap baix. I, sense cap ànim de fer-me el progre ni el bonista, fins aquí no he tingut cap mena de problema amb cap d'ells. En canvi, malauradament sí que m'han robat algunes vegades a la vida, i oh sorpresa, va resultar que els lladres eren del país. Quines coses, eh?

Explico això perquè un dels ingredients que fa tan relliscós el debat sobre la immigració és que és fàcilment reductible a l'àmbit de les experiències (o de les pors i les fòbies) de cadascú. I aleshores és quan fan la seva aparició els demagogs i els filibusters de la política, amb els seus discursos estomacals i les seves propostes populistes, com els que estem veient i escoltant aquests dies. No cal dir que sóc totalment partidari del control de la immigració il·legal, i tan escrupolós com sigui possible. Però no a partir de les vísceres ni del que tingui no sé qui al costat de casa seva.