Arquitectura i legislació

Aquest agost vaig par­ti­ci­par en una entre­vista de ràdio sobre l'opinió que els arqui­tec­tes podíem tenir res­pecte de la ini­ci­a­tiva de Medi Ambi­ent d'ende­gar noves mesu­res per fomen­tar l'existència d'ore­ne­tes, fal­ci­ots i altres aus pro­te­gi­des a les nos­tres ciu­tats. Entre d'altres, aques­tes mesu­res hau­rien de faci­li­tar l'hàbitat en els edi­fi­cis mateix, incor­po­rant-ho en els pro­jec­tes. L'entre­vista s'estroncà amb una fallada telefònica i la ini­ci­a­tiva va que­dar a mig valo­rar; hi hagué temps per refle­xi­o­nar sobre com ha can­viat avui dia l'ocu­pació de gol­fes i sota­teu­la­des o l'exigència de nete­dat dels edi­fi­cis de les nos­tres ciu­tats. Però va que­dar per fer una segona reflexió: pot­ser aquesta aco­llida de les aus no depèn tant dels edi­fi­cis com dels nivells de den­si­tat, con­ta­mi­nació, soroll, poc espai verd i poca presència d'aigua que pre­sen­ten les actu­als con­cen­tra­ci­ons urba­nes. I de l'esti­mació o nosa que pro­du­eix als ciu­ta­dans aquesta vol­guda presència. Pen­sant-hi, recordo el comen­tari del natu­ra­lista Jordi Sar­ga­tal que, des del seu des­patx de la Pedrera, donava men­jar a les ore­ne­tes. Unes i l'altre con­vi­vien “mal­grat” l'arqui­tec­tura.

Tot ple­gat més aviat anecdòtic, però fa pen­sar com, un cop més, recor­rem a regu­lar per cor­re­gir i, un cop més, el nivell d'exigència i de més regu­lació exces­siva recau sobre l'arqui­tec­tura. Regu­lem com hem de cons­truir, com hem d'habi­tar, com hem d'inte­grar, com hem d'incloure i com hem d'evi­tar els exces­sos. Real­ment cre­iem que ens calen més con­trols i més regu­la­ci­ons per viure millor? Pel fet de regla­men­tar més, millo­rem la nos­tra acció i gestió sobre els llocs? Fins a qua­tre nivells d'admi­nis­tració són com­pe­tents per legis­lar en el camp de l'edi­fi­cació. I, encara, les aspi­ra­ci­ons legítimes de cada ens local, en les seves orde­nan­ces, volent mar­car les diferències, volent fer-ho millor. Pot­ser teníem veri­ta­bles man­can­ces i estàvem endar­re­rits res­pecte d'alguns nos­tres veïns, però, ara, no ens hau­rem pas­sat de fre­nada?

Costa d'enten­dre-ho i costa més d'apli­car-ho. Mul­ti­pli­cació de nor­mes, pro­fusió de tràmits, dife­rents nivells de con­trol super­po­sats, una gim­cana, una pèrdua d'ener­gies que dilu­eix el cen­tre d'interès, en detri­ment del resul­tat final. Al final d'aquesta cursa d'obs­ta­cles acon­se­gui­rem més bons resul­tats? Algu­nes actu­a­ci­ons, alguns nous pai­sat­ges ens pro­du­ei­xen prou dub­tes.

Què n'hauríem d'espe­rar de la gestió del nos­tre pai­satge, de les nos­tres ciu­tats, de la nos­tra arqui­tec­tura? En pri­mer lloc, la segu­re­tat de les per­so­nes, obvi i pri­o­ri­tari. Després, la pro­tecció del nos­tre patri­moni i dels nos­tres pai­sat­ges; és el nos­tre poten­cial i és part de la nos­tra iden­ti­tat. A par­tir d'aquí les següents pri­o­ri­tats ja no serien tan unànimes i es podrien valo­rar de dife­rent manera. La cons­trucció ben feta, l'estalvi energètic, el mínim habi­ta­ble..., segur que sí. Però i la cul­tura arqui­tectònica, les noves mane­res de viure, les noves uni­tats fami­li­ars, els nous llen­guat­ges i estils, la recerca tec­nològica, però també la for­mal, els debats de futur... L'arqui­tec­tura és aque­lla dis­ci­plina com­plexa que, més enllà d'arre­ce­rar-nos, ens ha d'aju­dar a gau­dir del nos­tre entorn i a viure millor.

Un estiu també prolífic en l'apro­vació de regla­ments, decrets i ordres. El pri­mer –i de llarga con­trovèrsia–, que el 28 i 29 de juliol ha cul­mi­nat l'apli­cació de les direc­ti­ves de Bolo­nya a la car­rera acadèmica d'arqui­tecte. Tal com afer­ris­sa­da­ment ha defen­sat la pro­fessió i tan­tes uni­ver­si­tats, el recor­re­gut amb un grau de cinc anys defi­neix una for­mació inte­gral més enllà de cicles o fases, unes més tècni­ques, d'altres més con­cep­tu­als. Un poste­rior màster serà el que habi­li­tarà l'exer­cici pro­fes­si­o­nal. La decisió és espe­rançadora davant l'allau dis­gre­ga­dora, com­pul­siva, que frag­menta el conei­xe­ment i l'auto­no­mia tècnica i intel·lec­tual d'indi­vi­dus espe­ci­a­lit­zats i iner­mes.

D'un altre sen­tit, con­tra­po­sat, ha estat el reial decret del 5 d'agost, sobre el visat col·legial obli­ga­tori. Regula el con­trol pro­fes­si­o­nal dels pro­jec­tes, una acció dele­gada de l'admi­nis­tració als col·legis pro­fes­si­o­nals. I en can­via, min­vant-lo dràsti­ca­ment, el fun­ci­o­na­ment econòmic. Si alguns col·legis pro­fes­si­o­nals, més enllà de fun­ci­ons de con­trol i super­visió dels matei­xos pro­fes­si­o­nals, han estat refe­rent i clau en pro­ces­sos d'avanç històrics i democràtics, i quasi únics agents cul­tu­rals en el seu àmbit, ha estat per l'apor­tació econòmica que cada visat sig­ni­fi­cava, en escreix de l'estricte cost del visat. Ha estat així amb el Col·legi d'Arqui­tec­tes de Cata­lu­nya, quasi en soli­tari difu­sor cul­tu­ral i tècnic de l'arqui­tec­tura. Unes apor­ta­ci­ons, per tant, en una petita pro­porció, d'aque­lla part de la soci­e­tat més rela­ci­o­nada amb la cons­trucció: pro­mo­tors, par­ti­cu­lars i admi­nis­tració; i en una altra part, dels matei­xos arqui­tec­tes. Ara, amb l'objec­tiu de no gra­var «injus­ta­ment» l'usu­ari, en pro de la defensa del con­su­mi­dor i la ban­dera de la lliure com­petència, el nou decret deter­mina, entre altres coses, que el cost del visat serà una taxa estric­ta­ment ajus­tada al cost mate­rial del visat. Res a veure amb el ven­tall d'acti­vi­tat que ofe­rei­xen els col·legis pro­fes­si­o­nals al con­junt de la soci­e­tat.

Si això és així, a par­tir d'ara qui s'encar­re­garà de difon­dre la cul­tura arqui­tectònica? Qui farà recerca i debat autònom de noves neces­si­tats, tècni­ques, estils i llen­guat­ges? Qui farà peda­go­gia de la seva com­prensió i sen­tit crític entre els joves dels cicles bàsics? Si tot això en el món de l'art, de la història, del cinema, de la ciència ho fa l'admi­nis­tració, en l'àmbit de l'arqui­tec­tura –a par­tir d'ara– també ho farà?

No resul­tarà un engany un pretès model de lliure com­petència o d'igual­tat d'opor­tu­ni­tats si deixa de banda la diferència de l'oferta o la diferència del ser­vei pres­tat a la soci­e­tat? Més de 75 anys de gestió i difusió cul­tu­ral de l'arqui­tec­tura a costa del col·lec­tiu dels arqui­tec­tes cata­lans crec que no ha estat en va, i ho refe­renda el bon reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal de la nos­tra arqui­tec­tura.

Si les idees, la recerca i les inno­va­ci­ons dels pro­jec­tes que­den en segon terme i fins i tot nega­des en el procés laberíntic de superar tots els tràmits per acon­se­guir una auto­rit­zació per cons­truir; si des del col·lec­tiu de pro­fes­si­o­nals no es pot seguir vet­llant per l'interès comú i apos­tar per con­ti­nuar avançant i millo­rant la nos­tra arqui­tec­tura i les nos­tres ciu­tats, podem estar veri­ta­ble­ment con­vençuts que el bene­fici és per a l'usu­ari?