El paper del PP

El PP se la juga en les eleccions catalanes. No perquè les pugui guanyar, cosa ara mateix inimaginable, sinó perquè després de l'etapa Piqué, de relativa complicitat, ha tornat al que realment li funciona: unionisme a dojo, crides a la por contra el trencament de la unitat d'Espanya: hi té feina, perquè veu independentista fins i tot Duran Lleida; la batalla contra la llengua, defensant un fals bilingüisme només en castellà; l'enfrontament entre les dues comunitats, una de les coses que es va saber evitar des de la gran immigració del segle passat; i ara atiant la por contra l'altre, en aquest cas a Badalona, i criminalitzant tot un col·lectiu molt concret en què hi ha delinqüents i gent que provoca problemes de convivència, però no tots els d'aquesta ètnia. En definitiva, una barreja de vidalquadrisme amb quatre gotes de xenofòbia i un polsim de racisme. Afegim-hi moltes mitges veritats i alguna mentida i ja tenim el còctel proposat. Alícia Sánchez-Camacho, política de pedra picada, però que no recorda aquella diputada liberal que no semblava del PP, va canviar com un mitjó després de passar per Madrid i ara parla i parla i predica la bona nova i ven Rajoy, que és el que toca i el que els interessa. Se la juga, el PP, en les eleccions catalanes perquè ha de marcar paquet i esborrar Ciudadanos, que li treu clientela, i ha de mirar de ser la crossa de CiU en el govern: el gran somni d'Alícia és tenir un o dos consellers! Però tampoc no ens enganyem, això seria prescindible si es pactés el govern de Madrid. Al PP li interessa manar a Espanya i si ha de negociar la reforma del Senat ho farà. Dintre d'un ordre farà el que faci falta, però és ben curiós que als partits espanyols el que els acaba interessant de Catalunya és tenir CiU contenta.