Terra Mítica, paradigma

En escriure les presents reflexions, des d'aquesta espectacular Morella estant, oig les campanes de la basílica de Santa Maria, el millor temple gòtic del Regne, o del País Valencià (em fa fàstic aqueixa genuflexió de Comunitat Valenciana), segons Elies Tormo i d'altres tractadistes de la història de l'art. Campanes foses al segle XVI amb els canons presos com a botí a les Germanies pels terços morellans durant la batalla final de Morvedre. Prèviament, els agermanats, enviats des de València, foren desoïts i expulsats de Morella amb caixes destrempades. No era una anècdota sinó tot un símbol de com les gastaven els del nord amb els del centre llevantí. El morellà doctor Segura, rector de la universitat valenciana d'aquell temps, hagué de refugiar-se al seu mas de Morella per tal d'escapolir-se de les conseqüències de l'enuig.

Ja en plena Edat Mitjana (any 1333), els valencians hagueren de recórrer a la personalitat del morellà Francesc de Vinatea, jurat en cap de la capital, per tal de posar al lloc corresponent el rei Alfons el Benigne, el qual pretenia esquarterar el Regne entre els seus fills. Vinatea el va comminar a deixar les coses tal com estaven, tot assumint els riscos inherents a aital desafiament. S'ha glorificat fins al fàstic la figura del Cid, però els valencians ignoraren Vinatea fins que Milián Boix donà a conèixer la seva figura i Matilde Salvador va compondre l'òpera Vinatea allà pels seixanta. Si de cas, s'ha representat alguna volta a València? Al fastuós teatre operístic de la Ciutat de les Arts. No. Uns anys després, es remeià la ignorància, tot substituint l'estàtua eqüestre del dictador de Ferrol per la de Vinatea, denominat el frare pels de la capital, a la plaça del Ajuntament.

El problema amb el nord és endèmic, si ho contemplem des de la capital i l'Horta. Es miren el propi melic i cap al sud, en aquella vella consideració que, des de Teodor Llorente fins a Azorín, no cessà de rajar entorn de las provincias valencianas, fins al punt de donar títol a un diari, antany de gran predicament. Hom no ataülla l'horitzó del nord castellonenc pel sistemàtic recel de la seva catalanitat, conferida por una repoblació de tortosins, lleidatans, gironins i jueus al segle XIII, quan hi va haver la conquesta de Jaume I. D'aleshores ençà s'hi parla català, com es parla castellà a les terres interiors repoblades a Fur d'Aragó. Ara bé, no caldria aquesta explicació. Es donen factors determinants de caràcter, identitat i condició que la geografia i la història han generat en el personal dels Ports i del Maestrat, igual que a l'altra frontera aragonesa amb Catalunya el català arriba a la Franja i al Matarranya; i, per cert, sense problemes en la Diputació General d'Aragó per reconèixer-ho. El que la història ha unit, no ho separin els polítics, aqueixa espècie ignorant i presumptuosa que pobla els nostres desgoverns. Tal volta és aqueixa la raó de l'endèmic absentisme d'inversions del govern valencià al nord? Les mateixes carreteres del segle XIX; de vegades, els mateixos ponts medievals; infraestructures força deficients i res que s'assembli a una inversió industrial més enllà de la Vall d'Alba. Escandalós. I pretenen encara l'orgull de la nostra valencianitat menyspreada, que ells denominen valencianía? Com no s'ha de despoblar dramàticament la comarca dels Ports?

Zaplana va bolcar el seu interès cap a Alacant, Benidorm i aqueixa banalitat fallera i ruïnosa de Terra Mítica. Camps ha atès només la culturalitat dels Ports; res, però, a veure amb inversions estructurals o infraestructures. El solitari Fabra ha estat l'únic a reivindicar el nord i els seus valors. Des dels temps del socialista Lerma, una espessa capa de silenci cobreix el nostre oblit. El darrer govern socialista de la Comunitat ben bé va tenir en compte el nord valencià, tal volta per la sensibilitat territorial de Ximo Puig i el seu pes al gabinet de Lerma, si bé en aquest president es donava una determinada consciència de perifèria, prou sorprenent en una comunitat política on hi ha un excés de focalització cap a Madrid i sos interessos que, Alacant exclòs, no són justificables al centre i al nord del País Valencià. És per això que no han de banalitzar-se la política i les perspectives castellonenques de Carlos Fabra, continuadores de la idea –i en el que pogué obrar– del seu pare, un prohom ben respectat en temps franquistes.

Per concloure, el País Valencià pateix una decantació centre-sud i perpetra una injustícia evident en ignorar el nord, que va adduir importants aportacions al desenvolupament cultural, econòmic, industrial i social als segles XIX i XX. D'altra banda, aquest estràbic procedir perpetrà absurdes decisions de govern. Com pot justificar-se l'exagerada inversió de Terra Mítica, autèntica ruïna per a les caixes d'estalvis valencianes i avui cedida per no res a empresaris turístics de Benidorm? El forat algú l'haurà de tapar i no precisament l'aventurer Eduardo Zaplana. La qüestió, però, és una altra: quin sentit té una inversió tan desproporcionada en oci i ficció quan la nostra cultura, la del turisme europeu, camina ben lluny de la mentalitat infantívola dels nord-americans o asiàtics, clients d'aqueixes ofertes? Posats a fer les coses correctament, Morella, Peníscola, Benifassà, Sant Mateu, etc. al nord valencià componen per si mateixos un parc històric monumental d'excepció. Per què crear-lo de cartó pedra a la costa alacantina, si al nord amb un terç de la inversió n'hi havia prou? Aqueixa és la qüestió: molta fantasia i poc de criteri. És a dir, novament la síndrome fallera dels polítics valencians sense remei.