Ofendre

Com que el tema és una mica delicat, comencem amb un acudit (del gran Eugenio): Un home una mica susceptible troba un conegut pel carrer i se saluden. El conegut li diu (un incís, ja sé que hi ha salutacions més nostrades, però si no l'acudit no funcionaria): “Com estàs?” I el susceptible contesta: “Doncs mira que tu!”. L'article ara podria continuar com si fos un altre acudit: Què tenen en comú Rosa Díez i José Montilla? Bé, vés a saber quantes coses, però millor que no m'empantanegui. La resposta per a aquest article és: que tots dos han fet ofendre (“fer ofendre” no és ben bé el mateix que “ofendre”) els gallecs dient a algú que es fa el gallec. El president Montilla ho havia dit per mirar d'ofendre els convergents però resulta que els que se li han ofès han estat els gallecs i s'hi ha hagut de disculpar i tot. Jo entenc que fer-se el gallec és el que m'explica un amic metge d'alguns dels seus pacients més complicats, que curiosament solen ser originaris de Galícia: “No saps mai ben bé on els fa mal, si més cap aquí o més cap allà, més amunt o més avall, més endins o més enfora, si els fa molt mal o poc o gens, però una mica sí però ara no gaire... A mi, sincerament, em sembla que dir als convergents que es fan els gallecs amb això de la independència és d'una exactitud matemàtica. Ara, però, potser resulta que ens canviat el tòpic i que ser gallec (o fer-se el gallec) és tenir la pell molt fina. I que ser andalús és mirar molt per la pela. O que els francesos ja no són xovinistes sinó més de malfiar que els gitanos. Ui, que em sembla que he posat el peu en alguna galleda perillosa. Val més que canviï de tema per si hi ha moros a la costa (casum l'olla, ja hi torno!). Per si de cas, abans d'acabar demano perdó si algú s'ha sentit ofès, tot i que constato que també hi ha més ganes de sentir-se ofès que d'ofendre. La demostració: el pregó de la festa major de Barcelona que va fer Joan Margarit. Amb la boca més petita o més grossa (el PP li va dir “vocero”, quina paraula tan lletja!) els ofesos no van saber apreciar ni la prosa ni el vers, i ja no diguem els acudits, d'algú massa intel·ligent per ser com ells.