Dret al treball?

Entre els misteris i les paradoxes que la convocatòria de vaga general ha posat de manifest, el tema del dret al treball no em sembla gens trivial. Ans al contrari, l'aparició i desaparició d'aquestes tres paraules en les boques de ministres i empresaris, en les portades de determinats mitjans de comunicació i en les converses de bar o de barberia seria digna d'un estudi acurat, que temo que ningú no emprendrà.

Aquesta expressió va sortir per primer cop, si no ho recordo malament, quan es van començar a negociar els serveis mínims. Com sol passar, les autoritats tenen un concepte molt ampli d'aquesta mena de serveis, mentre que els sindicats se cenyeixen a una interpretació literal de l'adjectiu. Com que no hi havia gaire interès governamental i patronal en el fet que els serveis mínims ho fossin de debò, l'argument del dret al treball va començar a circular amb liberalitat. Al cap i a la fi, és un dret que recull la Constitució. Ningú no estaria, doncs, legitimat per privar de treballar una persona que, lliurement, ho vol fer. Llàstima que els que raonaven d'aquesta manera eren tan moderats que només feien valer les seves paraules en relació amb els sindicats, i durant les vint-i-quatre hores que durava la convocatòria de vaga. El dret al treball significaria, en aquest context limitat, la possibilitat de no fer vaga o, dit en altres paraules, un atac deliberat als piquets. El cas és que, amb piquets o sense, els serveis mínims ho van ser de debò, i la jornada de vaga general es va desenvolupar més o menys tal com les previsions més realistes apuntaven. Transports i indústria, aturats. Seguiment desigual en el comerç i altres sectors. És aquest balanç ambigu el que ha permès als glossadors del dret al treball posar-se a debatre una altra cosa, i ara ens toquen un dies profundament hermenèutics. Interpretaran el seguiment de la vaga del dret i del revés, defensaran un resultats i en qüestionaran uns altres, i donaran lliçons al govern i als sindicats sobre què cal fer d'ara endavant. A la patronal no li diran res. Simptomàtic, oi? Però del dret al treball ja no en tornaran a parlar. Mai més, o fins que hi hagi una altra convocatòria de vaga.

Perquè aquesta és la clau de la qüestió. La lògica em diu que, si durant vint-i-quatre hores hi ha una aturada del 70%, o del 80%, o del que sigui, he d'atribuir aquesta xifra al crèdit dels sindicats i organitzacions convocants de l'acció. I aquesta mateixa lògica m'indica que, si durant la resta de l'any l'atur voreja els cinc milions de persones, hauré de responsabilitzar els empresaris i el govern que legisla a favor seu d'aquest enorme, d'aquest immens i indescriptible atemptat al dret al treball. O és que els desocupats no tenen dret a treballar tot l'any, és a dir, sempre? I les persones amb contractes precaris, amenaçades d'anar al carrer per causes “objectives”, i aquells que busquen la seva primera feina i no la troben? Tothom, vaja, té dret al treball. Ho diu la Constitució, tal com ens recordaven fa quatre dies els activistes antipiquets. Per què no ho recorden ara? Per què no acusen els empresaris i el govern de violar la Carta Magna, de forçar la població a un empobriment il·legal?

Com que no ho fan, i els jutges del tribunal constitucional no corren a ajudar-nos, haurem de concloure que el dret al treball és com els altres drets que la Constitució sembla que consagra i defensa. A l'hora de la veritat res de res, bones paraules, paper mullat. Amb una excepció. Els preceptes constitucionals només s'apliquen quan cal prohibir alguna cosa. Aleshores esdevenen estrictes, durs, immutables. Si els invoquem, en canvi, per avalar alguna llibertat, per impulsar algun progrés, el mínim que pot passar és que es riguin de nosaltres, de la nostra ingenuïtat o estupidesa. Vet aquí l'estat de dret, on el dret és una mercaderia tan escassa que no n'hi ha per a tothom. Si més no, de dret al treball.