Motos i contradiccions

Les contradiccions són el pa nostre de cada dia. Probablement, si no fos així la vida seria molt avorrida, lineal, sense factors i circumstàncies que ens motivin, que ens facin reaccionar amb els sentiments, amb el raonament, amb la complaença o l'enuig. Diumenge passat per damunt de Santa Coloma de Queralt vam trobar una caravana de motos com mai l'havíem vist de llarga i nombrosa. Centenars. Motos netes i lluents i de soroll contingut, d'un petar suportable. Els seus conductors, també nets i polits, anaven vestits cadascun a la seva manera i no pas com els de les Harley-Davidson, que vesteixen gairebé d'uniforme, negres com els corbs, entre declaracions de llibertat que no he acabat d'entendre mai, si d'entrada ja s'han de vestir –gairebé uniformar– com mana el costum del gremi. La caravana de motos circulava amb tota correcció sense practicar curses desbocades. Una bona part de les motos portaven la mossa enganxada darrere del pilot, i en algunes –poques– n'eren les conductores, cosa poc freqüent en aquest ram que és més aviat de mascles. Vaig pensar que, si la ruta s'allargava més de migdia, l'afortunat seria el restaurant on paressin a fer l'àpat. Tanmateix no sempre la conducta dels motoristes festius és la que pertoca. Sovint hauran trobat algun aprenent o imitador de Pedrosa, aquest noi que de tant en tant l'han d'apedaçar a corre-cuita amb plaques metàl·liques i cargols, per veure si a la propera cursa pot muntar la moto, encara que vagi coix. Imitadors que van a tot drap avançant sense observar ni prudència ni les normes del trànsit més elementals, ajaient-se als revolts, desafiant la llei de la gravetat i la sobtada presència de mossos. L'altra activitat motorista que podem trobar en dies festius té com a escenari els camins de muntanya. La història és una altra i de lluentor cap ni mica. Vestits i cascos de totes coloraines, i motos desafiant l'orografia dels camins, les inclemències del temps i els silencis i les veus de la natura. I amb fang encastat pertot arreu com a signe de trofeu i de valentia. Per als qui ens agrada veure el món caminant, l'abundància de la seva pràctica, la veritat és que resulta molesta: sempre tenen prioritat. La molèstia, però, pot esdevenir indignació quan no en tenen prou amb els camins i les pistes forestals sinó que amb tot atreviment i manca de respecte han d'endinsar-se, profanant, per corriols pensats per anar-hi amb dues cames i bastó. El súmmum és quan l'aventura personal o col·lectiva els porta a grimpar fins al cim d'alguna muntanya, quan el camí que havies conegut l'han destrossat, canals del patinar de les rodes, pedres remogudes, arrels descarnades, a punt ja perquè entre ells i la pluja converteixin el corriol en una rasa per on baixi l'aigua del cim, i tot l'encant del lloc se'n vagi a can Pistraus.

Allò que els deia de les contradiccions: en un país en què es vol combatre la disbauxa de la velocitat, posant mesures de restricció, controls de la ingesta d'alcohol, fent visible i constant la presència de mossos a les carreteres, resulta que els caps de setmana per la tele ens afarten de curses de cotxes i motos que lluiten per guanyar ni que sigui per dècimes de segons. Igual cosa com passa amb la pau que és anhel de les majories mentre a les teles ens colguen de guerres i violència, sobretot a les privades que havien de ser, ves per on, garantia de llibertat i pluralitat, de negoci, és clar. La imatge crea el model; i la popularitat, la imitació, malgrat que els propòsits, les normes i les lleis siguin unes altres. Contradiccions.