De desfilades i demostracions

Avui desfilaran per Madrid cossos dels tres exèrcits espanyols, de la Legió i, suposo, d'algun altre estament militar. Serà la parada habitual en aquesta commemorativa data, una parada rebuda pels ciutadans amb simpatia i un cert esperit de comunió amb les tropes participants. En el fons, i a pesar de la inevitable solemnitat de l'esdeveniment, una parada entranyable i domèstica, popular i simpàtica. La gent no oblida que part d'aquest soldats que caminen amb pas marcial i sincronitzat, duen a terme arriscades operacions, dites de pau, a l'Afganistan, sota l'ègida de l'OTAN, en què, per desgràcia, no es poden evitar els episodis violents amb baixes humanes. M'he posat en la pell d'un ciutadà madrileny per escriure el que he escrit; vaig viure deu anys a Madrid, i sé a què em refereixo. Bé, dit això, miro les fotografies i rememoro les imatges televisives que ens arribaven de Pyongyang, la capital de Corea del Nord, un país on, segons informacions que semblen prou dignes de crèdit, la gent es mor de fam. A les imatges en qüestió, hi vèiem una desfilada a l'estil d'aquelles que, temps era temps, tenien lloc a la plaça Roja de Moscou: pompositat, 20.000 militars, homes i dones en formació marcant el pas marcialment; míssils, tancs i tota mena d'armes en aclaparadora quantitat, només per homenatjar un jove grassonet anomenat Kim Jong-un, que, si res no ho impedeix, serà el successor del seu pare, el dictador de Corea del Nord Kim Jong-il. Amb tot, la raó oficial de la festassa era la celebració del 65è aniversari de la creació del Partit dels Treballadors. Per cert, els soldats que es veien en les fotografies no semblaven pas persones mal alimentades, i les noies que desfilaven lluïen un aspecte d'allò més saludable. Potser només es menja com cal a les casernes, a Corea del Nord, tota una potència nuclear, compte. I l'única república comunista on el càrrec de dèspota absolut és hereditari. Felicitats, Pilars!