L'espina clavada del ‘Kursk'

En diem la societat de la informació, però també en podríem dir la societat de les catàstrofes. Perquè ara les catàstrofes ens són retransmeses al minut. L'agost de l'any 2000, segur que ho recorden, es va enfonsar un submarí nuclear rus, el Kursk. Feia unes maniobres militars i hi va haver unes quantes explosions. Després de dies al fons del mar van morir els 118 tripulants, i ràdios i televisions ens van retransmetre la desgràcia al minut. Van fallar tots els intents de rescat i quan un any després van treure el submarí de l'aigua hi van trobar tres notes manuscrites dels militars que anaven a dins. Avui, amb el rescat dels miners xilens, que si tot va bé aquesta matinada ja hauran començat a sortir de sota terra i les teles ho hauran donat en directe, ens haurem tret de sobre l'espina del Kursk. Una desgràcia global que s'ha convertit en un espectacle televisiu de deu milions d'euros. Les desgràcies ens atreuen, no ens enganyem. I als mitjans de comunicació ens van bé. Fins al punt que d'un recull de desgràcies dels altres, de xocs de cotxes amb morts i ferits o de nens obrint-se el cap anant en bici, ara en diem programes d'entreteniment. Els miners són vius. I n'estem contents, només faltaria. Però em resisteixo a no reflexionar sobre la societat aquesta de les catàstrofes. Uns miners atrapats ens transporten a la línia fina que separa la vida i la mort, i tots ens hi aboquem. Fins i tot la NASA hi trasllada els seus tècnics. Cada any, per posar-los un exemple, la malària s'endú entre 2 i 5 milions de vides d'aquest món. Però no són morts espectaculars, no es poden salvar en directe. Llavors, no ens interessa. Ni a la NASA ni a nosaltres.