Calen grans canvis

Sóc dels que estan fermament convençuts que la crisi actual tindrà conseqüències extraordinàriament positives per al futur del nostre país. No dic, és clar, que la crisi sigui justa a l'hora de repartir els sacrificis que s'hauran de fer. Tot al contrari, el més habitual és que paguin justos per pecadors, i aquesta vegada no serà diferent. La crisi no la pagaran els que l'han provocat, per bé que també és cert que, poc o molt, tots vam repenjar-nos en el creixement insostenible que l'ha desencadenat. I és que, encara que costi acceptar-ho, el mal es va fer mentre creixíem, sense que ens n'adonéssim, com aquells càncers que no mostren cap símptoma fins que són irreparables. I ara simplement en paguem les conseqüències. Però, en tot cas, el dramatisme dels temps que ara ens toca viure obligarà a canviar molts dels nostres mals hàbits, i especialment els que havien adquirit tota mena d'organitzacions i institucions, i molt especialment les públiques.

Penso, per damunt de tot, en la necessitat d'una eficiència i transparència en la gestió que fins ara no havíem exigit. Mentre anàvem creixent, i sempre que no quedéssim exclosos de les millores successives, poques vegades demanàvem compte de com es repartien i com es gastaven els pressupostos públics. Ens havíem acostumat a imaginar una administració pública semblant a la bóta de Sant Ferriol. Les millores semblaven inacabables: més serveis de tota mena; més places i jardins; més neteja; més rapidesa en l'atenció d'urgències; més prestacions mèdiques; més campanyes mediàtiques a favor de tota mena d'objectius lloables... Tanmateix, tot aquest creixement se sostenia en una mena de joc piramidal, en una espiral infernal, com aquelles cadenes dites “de la Mare de Déu del Carme”, en què els primers, pocs, obtenen grans beneficis a compte dels molts que van darrere i ho acabaven perdent tot. S'havia de créixer per força per anar pagant les factures pel manteniment dels creixements anteriors. Fins que la cadena s'ha trencat i ens hem adonat que la situació era insostenible.

Ara, doncs, toca canviar d'estil de vida i de model de creixement. I si quan aquests canvis són per millorar, l'acomodació és molt ràpida, quan toca tornar a hàbits més austers, el canvi de mentalitat es fa més difícil i genera moltes resistències. Això explica que hi hagi qui no entengui que els recursos públics no són il·limitats i que en temps d'estretors és absurd anar a reclamar suposats drets adquirits en temps d'abundància. I, encara que sigui difícil d'assumir-ne les conseqüències, l'única actitud racional que pot prendre el lideratge polític és la de dir sense embuts que, si no es volen perdre serveis socials, si no es vol reduir els nivells de benestar social, només queda l'opció de fer-ne un ús més eficient i, en alguns casos, pagar una part més gran dels seus costos. Per això, la reclamació de la màxima transparència en l'ús dels recursos públics ja no deriva tan sols de la necessitat d'un control democràtic, sinó que és la condició d'èxit d'una pedagogia del just repartiment d'esforços.

És el cas dels serveis mèdics, posem per cas. És urgent que se'n racionalitzi l'ús i s'evitin d'una vegada els abusos derivats de velles males pràctiques. El copagament dels serveis, per evitar-ne un ús ineficient, ja no es pot ajornar més per la por de les conseqüències electorals de qui prengui la decisió. És imprescindible que es facin transparents els costos dels serveis que rebem: cal que tinguem consciència de què costa un tractament, de què val aquella medicina que ens han receptat –ara, el preu dels medicaments ja no consta ni als envasos–, de quin és el valor de la ressonància magnètica o de la radiografia i de què pagarem sense que ho noti la butxaca per la visita mèdica al metge de capçalera. No pot durar més aquesta opacitat del valor del retorn dels impostos que paguem si és que volem exigir-ne un ús moderat i responsable. És clar que això també va associat a una més gran exigència en una cultura sanitària que ens faci més autònoms i no la que ha estat habitual, que buscava –i sovint encara busca, com si no passés res– fer-nos més dependents del sistema mèdic per forçar un augment de la despesa sanitària.

I si parlàvem de salut, toquem també l'educació. Per exemple, és urgent augmentar els preus de l'ensenyament universitari, ara més barat que portar un fill a segons quina escola bressol. L'estudiant també ha de saber què costa a la societat la seva formació, de la qual paga menys del vint per cent. I la universitat ha de posar remei al malbaratament d'aquests recursos per part dels estudiants que abusen dels recursos que s'han posat al seu servei. Un increment raonable del preu de les matrícules universitàries permetria establir un sistema de beques que redistribuís els recursos obtinguts i faria justícia a les desigualtats socials i als esforços individuals, i no com ara, que la igualtat cega a la responsabilitat dels individus accentua la injustícia de les situacions de desigualtat social.

Són només exemples dels canvis que cal emprendre de manera urgent, no tan sols per sortir de la crisi actual, sinó sobretot per poder encarar de manera efectiva un futur més pròsper per al conjunt de la nostra societat. I és d'això que ens agradaria que parlessin els nostres polítics, ara que s'acosten eleccions. Francament, tal com va tot, a l'hora de triar una opció política o una altra, no hauríem de fer cas de les incertes promeses de millora, sinó de la llista de les grans restriccions que duran a terme a favor d'una administració més eficient i capaç de donar compte de com s'usen i es redistribueixen els nostres impostos.