De Montserrat a Cuixà

El P. Oleguer M. Porcel moria a Montserrat el dia 8 d'octubre. En la missa dels seus funerals, el pare abat del monestir, Josep M. Soler, va posar en relleu que el monjo difunt havia estat un dels col·laboradors més estrets de l'abat Aureli M. Escarré durant els primers anys de la postguerra civil. Efectivament el P. Oleguer va ajudar a fer possible la reconstrucció de Montserrat, en la vessant monàstica i en la de promoció del santuari com a casa pairal de tots els catalans, com a lloc de trobada i reconciliació entre creients i no creients, entre els partidaris dels dos bàndols que s'havien enfrontat durant la guerra del 1936-1939 i, posteriorment, com a punt de referència dels qui lluitaven perquè Catalunya recuperés els seus drets i llibertats i els qui treballaven a favor d'una Església recatalanitzada...

En cadascuna d'aquestes facetes, ja prou conegudes, la figura del P. Oleguer apareixia sempre en sintonia amb la discreció, l'altesa de mires i la generositat que el van distingir fins a la seva mort. Qualitats que van manifestar-se encara més quan, d'ençà del 1965, el P. Oleguer es dedicà a refundar l'abadia de Sant Miquel de Cuixà, a la Catalunya del Nord. Fou una tasca que inicià com a cap d'un grup de monjos “rebels”, expulsats i procedents de Montserrat, tot i que ell no fos un monjo dissident. Amb una enteresa que l'honora, va traslladar a Cuixà una de les característiques fonamentals de Montserrat, i va fer que aquella abadia es convertís en una casa oberta de bat a bat a tothom i en un espai de llibertat. Dues funcions absolutament necessàries quan, per obra i desgràcia del general Franco, a l'altra banda de la frontera la repressió dels favorables als drets de la nació catalana era el plat de cada dia. El P. Oleguer acostumava a obrir físicament la porta de Cuixà a tots els qui hi trucaven, i amb el seu somriure de bona persona rebia, amb magnanimitat i senzillesa, milers de persones, entre les quals hi havia molts fugitius i perseguits pel règim franquista.

Ben mirat, Cuixà va ser una escola de democràcia per a una generació que encara no en tenia cap experiència, i fou, en conseqüència, una font d'idees, de crítiques a aquestes idees i de propostes per crear-ne de noves. En els terrenys cívic, polític i religiós. El P. Oleguer esdevingué el principal garant de tot aquest procés i un bon coordinador d'una comunitat de monjos que ell sempre deia que eren els millors protagonistes.

Segur que quan es faci un balanç prou ampli i just del que ha representat Cuixà per al restabliment de les llibertats del poble català i per a la projecció de la nostra nació cap a l'exterior, reveurem el P. Oleguer, amb la seva bonhomia, fermesa i exquisida educació, com a persona clau que va saber entendre i assumir les evolucions que dugueren alguns monjos a escollir altres camins, que va tenir el coratge de compartir les esperances de tants catalans que buscaven un suport espiritual serè i desinteressat, enmig d'una dictadura que semblava sens fi i, en el cas dels cristians, d'una Església catalana alliberada. Certament, el balanç haurà de tenir molt en compte que la tasca del P. Oleguer fou difícil, perquè no tan sols els representants del règim del general Franco feien mans i mànigues per impedir que Cuixà fos un focus de resistència, sinó també perquè de vegades les mateixes autoritats franceses ho facilitaven.

El P. Oleguer M. Porcel ens ha deixat. Ha mort sense haver rebut cap medalla institucional o gest d'agraïment públic, tan ben merescuts. Aquest és, malauradament, també el nostre país, amb tanta gent distreta o poc sensible per homenatjar molts dels seus ciutadans exemplars que no han buscat els honors. Tot i així, res no li traurà el mèrit d'haver contribuït, com pocs, a l'aixecament del nostre poble. Ens és una personalitat que ha fet forat, profundament i objectivament, en la memòria històrica, de la qual n'ha d'emergir un dia el reconeixement popular que s'ha ben guanyat. En el temps de la resistència i com a continuador fidel de la història de Cuixà els últims quaranta-cinc anys.