Canvis de mentalitats

No sé si vostès han consultat mai premsa antiga. Diaris i revistes, per exemple, d'abans de la guerra. Si ho han fet s'hauran adonat de com ha canviat el món, de com resulten d'estranyes algunes de les notícies que s'hi contaven. De com són de llunyans els fets –històrics– que hi apareixen. Si mirant revistes il·lustrades se'n van cap a la dècada dels anys vint, trobaran pàgines i més pàgines dedicades a la guerra del Marroc. Fotografies de soldats, de caps militars dels grossos que dirigien els combats, i més d'una vegada esteses de morts –d'uns i d'altres–, morts innocents d'homes joves forçats a defensar interessos aliens, sota la disfressa de la pàtria, l'espanyola és clar.

No sabem com veuran les generacions futures, d'aquí a un temps similar, les notícies d'ara. Quins canvis s'hauran produït perquè allò que ara ens resulta quotidià sembli d'un altra planeta, com ens ho pareixen ara les notícies de temps pretèrits. Com veuran, per exemple, els pobres debats entre el president de les Espanyes i el Sr. Rajoy, carregats sobretot de voluntat d'envescar de misèries el contrari per aconseguir el temporal i efímer poder que els ciutadans tenim el dret d'atorgar. Encara perduraran les races reials o seran espècies en bona hora extingides? Com es miraran les picabaralles de les eleccions nostres d'ara? Tindran encara la llengua prou viva per poder plantejar si el cara a cara ha de ser en una o dues, la pròpia i la sobrevinguda? O per a l'exercici de la llibertat de la piconadora que proclamen l'acòlita i sempre enfadada Alícia Sánchez-Camacho i els seus, s'haurà solucionat el problema, tal com en el fons del cor la malícia els demana?

Tot, evidentment, és una incògnita que nosaltres no veurem revelada. El que sí que podem veure i intuir són els camins que ara s'emprenen, valorar si són inici de canvis significatius i per millorar les societats futures, si són els que realment ens convenen. Canvis sobretot d'actituds i no només de dirigents. Canvis que a vegades falsament sembla que són exclusius dels dirigents polítics, perquè ells ho proclamen com a remei dels nostres mals, mentre nosaltres volem creure que així hauria de ser per comoditat nostra. I com que d'allò que es diu i es promet, mitja missa només n'és dita, ens va bé a tots per espolsar-nos les puces de les responsabilitats personals i col·lectives. Per apuntar-nos a la fraseologia popular, segons la qual tots som iguals, o per creure que les solucions als temps de crisi com el d'ara han de ser de caràcter expeditiu, de reculada en la concepció dels drets que tant ha costat aconseguir. Fins i tot podem arribar-nos a creure amb resignació, que caldrà treballar fins que els ossos aguantin perquè no hi ha sistema que pugui mantenir l'allargament de l'envelliment. Combregar amb rodes de molí tan grosses per acceptar que forçadament hagin de treballar els més grans de 65 anys, en un país ple de desocupats i de joventut sense perspectives laborals. Creure que no es poden mantenir tants serveis socials quan una bona part de l'economia es basa en el conreu del superflu, de l'innecessari, del prescindible. Quan una bona part del nostre funcionament col·lectiu el deixem conduir cap a una insatisfeta i creixent fam de posseir el necessari i el que no, com si anés de bracet de la felicitat.

Els autèntics i necessaris canvis són els de les actituds, els de les mentalitats, per administrar i distribuir més raonadament els recursos justos i necessaris que la Terra ens dóna per fer universal la dignitat de la vida. I això només és possible des d'unes actituds responsables i participatives, lluny dels patriarcats redemptors.