L'amic Felipe

A Catalunya, Felipe González té força amics, de tots els colors. Ha estat un home respectat i admirat fins i tot pels seus adversaris, com demostra l'amistat que manté amb el president Pujol. Després dels anys de presidència del govern d'Espanya, va entrar a l'armari i fins fa poc –quan li ha semblat que els socialistes el podien necessitar en aquestes d'hores baixes– no ha tornat a sortir a la palestra pública. Una actitud que, evidentment, l'honora. Als socialistes catalans, els ha fet uns quants suggeriments. Fa pocs dies es va trobar amb el president Montilla, i Felipe va ser contundent. “Lo que más me interesa de Cataluña es de lo que menos se habla. Más hablar de ocupación y de salidas de la crisis, menos autoflagelarse con problemas de encaje con España”. Penso que entenc l'amic Felipe quan ens diu aproximadament: “No us mireu tant el melic”.

Les expressions i els consells d'aquests homes que han vist tant, tenen el valor de l'experiència i també de l'allunyament anímic i psicològic dels embolics dels altres. A vegades una mirada nova és resolutiva, però a vegades es tracta de mirades de miop, que per més bona voluntat que tinguin no capten els microefectes –ni els macro–, heretats de situacions injustes i suportades amb continuïtat històrica. És com allò que passa a la vida. Tots tendim a culpabilitzar els malalts de les seves malalties. Si hagués fet… si no hagués fet…. És per això que hom no pot estar sinó en desacord amb les declaracions de Felipe González, tot i entenent el seu punt de vista. Els seus consells són equívocs, ja que, en primer lloc, per “hablar más de ocupación…”, per tractar de l'atur i de les sortides de la crisi del control de la immigració, la situació depèn en bona part de l'encaix amb Espanya, qüestió cabdal per al nostre discurs i acció socioeconòmics.

És una qüestió de vasos comunicants. Sembla evident que quan s'estiren els fils del progrés i del benestar –que vol dir els econòmics– resulta que necessitem inevitablement encaixar-nos millor amb Espanya, perquè ells tenen les claus des d'un punt de vista jurídic, econòmic i polític. El mateix Felipe González ja ens va advertir que no demanéssim un nou finançament en moments de crisi. És com dir “no siguin incòmodes, que hem de seguir mantenint les coses desequilibrades, perquè si no hi perdríem nosaltres”. Per exemple, els 18.000.000 d'euros que surten de Catalunya i no hi tornen.

Afirma Felipe: “En Cataluña, se dan los mejores síntomas de recuperación. Una economía altamente competitiva, que es economía social y sostenible, […] poner énfasis en la innovación, la mejora tecnológica y la iniciativa con riesgo, y haber apostado por la biomedicina”. Ha estat un encert, ho sabem, i un èxit en les nostres condicions, desproporcionats amb els mitjans que ha portat l'Estat a Madrid. Imaginin si fos tot plegat més ordenat. “Hemos de conectar con el interés de la gente”, és el seu darrer missatge. Malgrat que tingui raó que no s'han sabut comunicar els importants avenços, “el interés de la gente” no està lligat a una política de futur tecnològic, a un creixement de les nostres infraestructures, ni tan sols a la necessitat d'una educació més eficient. “El interés de la gente” és molt immediat, “se vive solamente una vez”, recordin el tango, i, per tant, hom no pot inventar eslògans per guanyar eleccions, llevat que enganyem els electors, que aleshores sí que tot s'hi val. L'interès de la gent depèn d'un correcte i llarg recorregut. La constància a mantenir una línia transparent i a no canviar de ruta frívolament. I, sobretot, no fer putades del nivell de la sentència de l'Estatut.

Si girem el cap enrere, veurem que la patronal catalana del Foment el segle XIX va esdevenir catalanista en funció del mal govern d'Espanya, que impedia prosperar al país. Per raons econòmiques, van esdevenir políticament catalanistes i van començar a acceptar que sense autogovern no se'n sortirien. Si tornem a girar el cap, ara endavant, ens trobem amb els empresaris del Cercle d'Economia, que demanen unes noves relacions amb Espanya. Per què, per qüestions culturals o per qüestions polítiques? No, per les mateixes raons que els seus avantpassats. Per prosperar. Per poder sortir de la crisi. No per fer els Pastorets ni un pelegrinatge a Montserrat. Els empresaris clamen per fer diners, per competir, per estar en el mercat, per crear llocs de treball. Quan el Cercle d'Economia, que representa una bona part del bo i millor de l'empresariat català, sintetitza que els nostres problemes en bona part depenen del mal encaix amb Espanya, hem de pensar que el seu veredicte està basat en l'experiència.

González va dir l'altre dia una frase que ha tingut molt d'èxit: “La ideología es la coraza de los que no tienen proyecto”. També podria dir que els que tenen projectes a vegades necessiten les ideologies perquè se'ls escolti. Per exemple, tenen dret a recórrer a manifestar el mal encaix amb Espanya com a element ideològic constant.

Amic Felipe, procuri que no ens flagel·li més aquesta argamassa espanyolista, i nosaltres farem la resta. Insisteixo, després de la sentència de l'Estatut i de la reacció espanyola, han de ser més prudents a l'hora de donar-nos lliçons.