L'ofici i el benefici

En els moments d'una certa importància, el columnista ha de saber trobar alguna bona cita que reforci els seus punts de vista. A mi em ve ara al cap l'escriptor César González Ruano, de qui diuen que va escriure més de trenta mil articles d'opinió i va arribar a la conclusió que un bon article és com una salsitxa: ha d'estar ben lligat per dalt i per baix; entremig, s'hi pot posar allò que un tingui més a l'abast. Si es mescla bé el material, i es condimenta amb alguna espècia que hi doni gust, cal esperar que el producte resultant sigui raonablement comestible. Però és fonamental, en efecte, que la cosa estigui ben lligada de dalt i de baix, si no volem que tot acabi en una escampadissa lamentable.

Existeix una tendència prou generalitzada a confondre el columnista amb el periodista, noble ofici que, juntament amb el dels escriptors, suporta un trànsit particularment dens d'intrusisme professional: ho dic en vista de la quantitat de gent a qui li agrada signar els seus escrits com a “periodista i escriptor”, o a l'inrevés, quan de fet no són ni una cosa ni l'altra. Però és normal que sigui així, perquè, com dèiem, el periodista i l'escriptor es confonen sovint amb el columnista, que és algú a qui es paga perquè exposi la seva opinió a propòsit de les coses que passen pel món. I com que d'opinió tothom en té, doncs tothom porta un columnista latent dins seu. I qui diu un columnista, diu un periodista i/o un escriptor.

I tanmateix, el columnista no necessàriament ha de ser cap d'aquestes dues coses, tot i que certament hi tingui elements en comú. Amb l'escriptor comparteix el fet de treballar amb paraules comptades. I amb el periodista, la pressa de l'actualitat, que sempre mana (em penso que això no ho havia dit mai ningú). El dia a dia és esquiu i llenegadís, i no sempre es deixa lligar amb dos trossos de cordill: un article d'opinió pot quedar obsolet en qüestió d'hores, o de minuts. És per això que convé que el columnista disposi d'una certa gamma de recursos, i que en el mateix taulell sigui capaç de despatxar salsitxes del país, botifarrons coents, bratwurst amb fines herbes i fins i tot, si convé, alguna secallona lírica.

Com que no m'agrada anar-me'n dels llocs a la francesa, no em sé estar de dir-los que aquesta paradeta tanca avui. Com veuen ja no em queda espai per a comiats, però sí per a agraïments: a tots els directors i caps d'opinió de l'Avui que al llarg d'aquests anys han trobat oportuna la col·laboració d'un servidor, al mestre Anthony Garner per aquests dibuixos seus que fan venir alegria de viure, i sobretot als lectors amables, sense els quals tot plegat no hauria tingut sentit (i també als lectors que s'hi enfaden, perquè ells són la sal de terra). Gràcies de debò, i que el Conill de la Sort ens acompanyi a tots.