dos negroni
Vi de missa
i la Sagrada Grua viuen la xacra del turisme tot l'any
Els veïns del temple de la Sagrada Família i la Sagrada Grua veuran com els tallen els carrers durant dos dies per l'adveniment del Sant Pare a Catalunya. Aquests veïns diu que han rebut una carta, ho llegíem a la premsa, on els expliquen que la presència papesca serà “una magnífica oportunitat per difondre el nom de Barcelona i amb ella Catalunya i Espanya per tot el món”. (La carta no explica en quina llengua es difondrà el nom de Barcelona i Catalunya, al món, però ja se sobreentén). O sigui, els demanen aquest petit i pietós sacrifici perquè així ajudaran a aconseguir que el nom de la ciutat que duu el nom del Futbol Club Barcelona (per dir-ho en paraules de l'admiradíssim Josep Lluís Núñez) es difongui urbi et orbi. Quan va venir Woody Allen va passar el mateix: durant uns dies vam amagar les estàtues humanes de la Rambla, l'home va rodar la pel·lícula del pintor que anava a fer copes amb roba de treball i que de tant en tant anava a Oviedo en avioneta, i els turistes han proliferat encara més. Han proliferat buscant toreros i flamenques, però no es pot tenir tot.
Jo sóc devota del Papa, tot i que m'agradava més l'anterior. La raó és comprensible: el vi que degustava Joan Pau II quan deia missa era de l'acreditada casa Pérez Pascuas, de la Ribera del Duero. Ho vaig poder comprovar in situ al celler on el fan. I un Papa que beneeix l'interior de les ampolles dels Pérez Pascuas té tots els meus respectes. En Benet XVI ja no pren aquesta marca, potser per raons de gust, no pas de pressupost, perquè gasta una marca molt cara de sabates, segons m'ha explicat un amic transformista del Gaixample que se n'ha fet fer unes d'iguals.
Esclar que els veïns de la Sagrada Família poden no ser tan pietosos com jo i trobar que justament això de difondre el nom de Barcelona al món és una cosa que valdria més no fer. Els veïns de la Sagrada Família i la Sagrada Grua viuen la xacra del turisme tot l'any. Es passen la vida veient autocars, carteristes, pantalons curts, botigues retolades en anglès i alemany però no en català, souvenirs infames, restaurants cars i no sempre bons, poques places d'aparcament, soroll i fum... Però encara no n'hi ha prou, suposo.