La petja de l'homenot Solà

Si Josep Pla hagués escrit la sèrie Homenots uns anys més tard, no tinc cap mena de dubte que hi hauria inclòs per mèrits propis Joan Solà, el lingüista i professor de la Universitat de Barcelona que dimecres ens va deixar. Pla l'hauria posat al costat de Joan Coromines, el savi i patriota a qui Solà havia acabat per venerar proclamant que era impossible igualar la seva obra, tant per la quantitat com per la qualitat.

Quin país el nostre, quin país forjat contra totes les adversitats, però capaç de reeixir no només per una tossuda voluntat, sinó perquè hem tingut i tenim personatges com Pompeu Fabra, com Joan Coromines o com Joan Solà, autèntiques eminències, cervells privilegiats, persones d'una vàlua intel·lectual i humana sense parangó que s'han estimat el país, la nostra llengua i cultura amb un apassionament incomparable.

A Joan Solà vaig tenir la sort de coneixe'l quan em vaig atrevir amb una empresa que em superava: una mena de biografia novel·lada de Joan Coromines per a Edicions 62. Gràcies a l'amic Jordi Llavina hi vaig poder accedir amb facilitat. Em va citar en una granja de la part alta de Barcelona. Ell prenia un vichy; servidor, un cacaolat ben calent per combatre el fred que feia aquell hivern de 2004. La seva amabilitat em va sorprendre, anava per feina i semblava administrar el temps amb mesura. Però em va regalar un cop de mà impagable. Em recordo emocionat, mig estabornit, escoltant aquella autoritat. Més tard tindria ocasió de tornar-hi a xerrar quan em va citar al seu despatx de la universitat, amb el colossal Coromines com a excusa. I encara tindria la sort de mantenir-hi un intercanvi epistolar –via correu electrònic– que durant un temps va ser fins i tot intens.

Com en el cas de Fabra i de Coromines, el Solà que m'interessava no era tant el lingüista com l'home apassionat pel país que duia a dins. En la seva recent intervenció al Parlament –gràcies, president Benach, per haver permès a un home de la talla de Solà fer sentir el seu verb educat però contundent a l'hemicicle– ho deixava tot dit: si ens en volem sortir com a poble hem de crear les condicions polítiques i socials que facin del català una llengua útil i necessària. I només hi ha un camí possible: disposar d'un estat propi. La seva mort coincidia amb l'enèsima ofensiva política i judicial contra el català. Ara, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya suspenia el reglament de català de l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida a causa d'un recurs d'un grupuscle d'extrema dreta (als quals els tribunals de justícia espanyols atorguen una audiència i protagonisme vergonyós) i del Partit Popular, empatxat a còpia dels rèdits electorals que obté d'atiar l'anticatalanisme més visceral.

En el discurs que va pronunciar al Parlament, no va poder evitar un deix angoixós que l'amarava i que sovint és una pesada càrrega, un patiment que s'acaba incrustant en l'ànim de bona part de la gent més conscienciada del país. M'ho deia també la Pepa Costa, una filòloga de Gandia, quan amb llàgrimes als ulls recordava una frase del seu pare en una manifestació a València a principis dels vuitanta, quan ella no era ni una adolescent. “Jo no ho veuré (en referència a la independència dels Països Catalans) però els meus fills ho veuran”. Ara, amb dues nenes, els ulls se li humitejaven pensant que la profecia del seu pare es veia obligada a repetir-la ella amb les seves filles. Però, de fet, això és el que ens ha salvat com a poble, al contrari que els occitans, la tenacitat del caràcter. Fa cinc-cents anys que suportem intents d'assimilació lingüística i cultural. I aquí estem malgrat tot.

La història del catalanisme té un aire de fatalitat irlandesa que impregna els seus homes i dones. Però seguim vius i aspirant a tot.

No podem defallir, ni resignar-nos, ni caure en la desesperació, ni en la crispació, ni en estèrils fugides endavant. Perquè cada dia som més els que ens adonem que som uns nàufrags intentant arribar a terra ferma, que Espanya és com dur una asfixiant llosa penjada al coll i que el nostre horitzó ha de ser Europa, sense oblidar que com a la taula d'en Bernat, en aquesta Europa qui no és estat no hi és comptat.

Els ho devem a gent com Fabra, com Coromines i com Solà. Podem canviar el curs de la història, i tant que podem!, fins i tot hi ha tragèdies irlandeses que acaben bé.