“Exigeixo eufòria”

Quedem abans d'una posta de sol de color taronja i després d'un dia clar inflat de vent. El lloc és fosc, sorollós i ple com un ou; el Jaume és un somriure ampli i dents desordenades. Llavis molsuts i mirada intensa. Un paio fet i deixat estar. Aparentment, fàcil, tractable, divertit. Però un cop més m'he de remetre l'etern clixé: res no és el que sembla. Sóc un gran pessimista, sempre trio l'opció menys pitjor. Ras i curt. Desvia la mirada i calla.

EUFÒRIA, 5 - ESPERANÇA, O. Hi ha algú que em pugui dir com es pot sortir d'aquest torbament? En el seu últim disc, Jaume Pla estava emprenyat: la mala llet el posseïa com un dimoni. Què et passava? Que som una generació d'insatisfets. Ho tenim tot: amor, salut, diners, i encara volem més. No en tenim prou amb la felicitat, exigim eufòria? Exacte. Necessitem sempre un estat de màxima satisfacció. La felicitat es dóna per feta, no és res d'excepcional. Nosaltres volem més: l'èxtasi perpetu, el plaer absolut. No hi ha esperança? Hem arribat a un punt sense retorn: el que nosaltres hem rebut dels nostres pares, no ho podrem donar mai als nostres fills. I tot i així, tu en vols tenir? Abans, no; ara, sí. Bàsicament perquè penso que és pitjor no tenir-ne que tenir-ne.

FEINA, 5 - VIDA, 5. Empat tècnic. Vius per treballar? Sí. I treballo per viure. La meva feina i la meva vida personal van agafades de la mà, no es poden deslligar. Ets responsable treballant? La meva feina em permet ser irresponsablement responsable. I si no fossis músic, què faries? Seria científic. Sóc molt curiós i m'interessen els perquès de les coses. Amb l'edat, la inquietud segueix sent la mateixa? Sí, però la sorpresa es mitiga. Una de les grans incomoditats de fer-se gran és que perds part de la innocència i de la capacitat de quedar corprès. S'acaben les primeres vegades? Exacte. Perds la màgia de les descobertes a favor de l'experiència: no és que abans la música fos millor, és que nosaltres érem millors.

SENSIBILITAT, 10 - RACIONALITAT, 5. Matèria sensible. Un cop has publicat un disc, el tornes a escoltar? Com a màxim, un cop cada dos anys, no més. Un cop he publicat les cançons deixen de ser meves, tenen vida pròpia. I escoltar-les és com fer-se pessigolles a un mateix: no funciona. Què t'emociona, a tu? Allò que m'arriba sense processar-ho racionalment. Allò que et torba sense saber per què. Tots els artistes teniu la sensibilitat a flor de pell? Sí, al final utilitzem l'art com a forma de teràpia. I funciona, et desfàs del dolor. En el nou disc continues tan emprenyat? No. Aquest disc és més personal: hi parlo de la mort. Et fa por? No, però penso com és que no hi he pensat fins ara.

ESTADIS vs. ORGULL. Omplir estadis o omplir d'orgull. Masses o prestigi, què et quedes? És molt contradictori. Tu valores els teus èxits i et sents bé per la quantitat de gent que ve als concerts, però quan parles d'Enrique Iglesias no fas servir el barem de la taquilla per valorar la qualitat de la música. Una desraó. El màxim estat d'eufòria és damunt l'escenari? Sí. I si el local és mig buit, què? Difícil. T'has trobat mai una sala de concerts buida? No, però gairebé: he tocat en un recinte per a una sola persona: la meva mare.