La contra
Plaça del Carme
Una plaça com tantes deu haver-n'hi
Com detritus de la riera que cobreix, fa mig segle que la plaça va acollint immigrants. A un costat hi ha les cases dels autòctons de sempre; els altres tres són de pisos amb marroquins, algerians, gambians, senegalesos, dominicans, colombians, pakistanesos, catalans, russos...
La convivència es veu en l'ús de la plaça. Hi ha una carnisseria cristiana i una carnisseria halal. Hi ha un Locutorio Gambiano, un Locutori Jasmin i, carrers avall, un Locutorio Patagonia. Els negocis canvien sovint de mans, el Bar Samba ara el porten llatinoamericans. Els oficis també varien: marroquins comerciant, russes a l'hostaleria, subsaharians a la terra. Els marroquins venen haixix i els subsaharians, marihuana. Hi ha dues mesquites a tocar, una pels magrebins i una pels subsaharians. Al mig de la plaça, una capelleta de la verge del Carme, amb mitja dotzena de ciris cremant.
Jubilats que la vénen a veure. “Hace quarenta y cinco años que llegamos a Cataluña. Somos de Albacete. Pasábamos el fin de semana en estos pisos, desde Barcelona, en los ochenta. Luego nos quedamos a vivir aquí. Ahora hemos cambiado a unas calles”.
Botiguer de fruita. “Nosotros estamos... Los veinticinco años hará. En los sesenta esos bloques estaban de gente de Barcelona de segunda residencia. Después comenzaron a irse, irse, irse y se han ido hasta los andaluces. Ya solo hay moros y negros. No pagan la escalera, ni arreglos. Esto se va a ir todo a paseo. No quieren pagar nada. Y el negro a pesar de todo no es tan malo como el moro, eh?”
Gitana gran amb arracades daurades que travessa la plaça. “Fa divuit anys que hi sóc. Jo vinc de Sabadell. Això era una glòria i ara, parlant amb perdó, és una merda. Clar, antes tots érem espanyols, catalans, tots d'aquí a Espanya. Ara tot són negres i moros i indios i de tot. Jo sóc gitana però jo sóc catalana, nascuda a Catalunya. Els meus avis, nascuts a Catalunya, mis tatarabuelos, nascuts a Catalunya, tota la descendència meva és catalana, aunque vinguem de cinc-cents anys enradera dels moros o de la Índia, la meva descendència tota és catalana. I aquests, no: la seva descendència tota és d'allà i s'han posat aquí i s'han fet els amos de tot”.
Magrebí molt ben vestit, amo d'una botiga de parabòliques i de tot, amb estores enrotllades i maletes exposades a la vorera –estora i maleta: monument a l'immigrant–, i un Mercedes de segona mà aparcat a davant de la porta. “Hace diez años que estoy aquí. Bueno. Ha cambiao todo. La gente también. Ahora la gente no trabaja, per eso no compra. Está sentada todo el día, no trabaja. Se ha ido mucha gente. Hay unos que les faltaba poquito para terminar pagar el piso y lo ha dejao. Construcción, fábricas, campo, está todo parao. Antes no encontrabas gente para trabajo. Ahora quieres uno, vienen treinta”.
Carnisser halal. “Yo de Marruecos. Hace ocho años por ahí. Antes está en otro pueblo. Está mal. Todo muy mal. Vende nada. Setenta por ciento menos. No hay dinero. Quiere comprar, pero no hay dinero. Antes, la cola. Ahora no hay dinero. Todos días vende solo cinquanta euros. ¡Cuando acaba esto!”
Mali, Abdú, Samba i un parell més de negres joves, asseguts en un banc. Samba: “Cinco años estoy aquí. Esto muy mal. Mejor vuelves. No está familia aquí, no está trabajo. Tengo tres hijos en Gambia. Uno o dos meses: ¿no hay trabajo? Yo me vuelvo”. Mares, criatures, i un parell de turistes joves i rossos, d'un hotel de la vora, que seuen als gronxadors. Els deuen haver dit que viatgin per veure món.
