L'amor que tot ho pot

Llegeixo que s'han fet estudis neurobiològics que demostren que persones grans, que porten tota la vida amb una parella, reaccionen veient la imatge d'aquesta persona amb una certa excitació sexual, pràcticament igual que les joves parelles que estrenen enamorament. Ho heu entès bé?

Si tu agafes un noi jove i li ensenyes una foto de la seva enamorada, al cervell del noi s'hi activen certs neuropèptids que són específics de l'excitació sexual. Si a la noia li ensenyen la foto del seu xicot, passa exactament el mateix. Doncs el que demostren aquests estudis és que s'ha fet aquest experiment amb persones grans: se'ls mostra una imatge de l'home o la dona amb qui han compartit tota la vida i, oh, sorpresa, la reacció al cervell dels venerables ancians és molt similar a la de la parelleta de joves enamorats. Tinc ganes de xisclar. Es una notícia fantàstica, absolutament revolucionària, cabdal. O sigui: tantes vegades que hem llegit, sentit, dit, potser cregut de veritat, que l'enamorament dura entre dos i tres anys, que aquest període d'enlluernament entre dues persones té més a veure amb la química que amb els sentiments o l'esperit, que inevitablement amb els anys l'enamorament es transforma, si hi ha sort, en amistat, o respecte o companyia. Tot això no és veritat.

Ho repenso i torno a tenir ganes de xisclar: tantes vegades m'he sentit dir, quan assegurava amb vehemència que els meus pares van estar enamorats fins a l'últim moment, que la seva absència m'ha conduït a mitificar la seva relació... I ara resulta que fer perviure l'enamorament és possible! Res d'amor madur transformat en companyonia. Romanços!

Hi ha amors eternament joves, amors que vencen la decrepitud dels cossos i l'envelliment dels caràcters, que no es deixen devorar per la convivència ni per la rutina ni pels problemes de tota índole que van sorgint en una llarga relació de parella. Dit això: és més fàcil que et toqui la grossa el 22 de desembre que no pas que siguis afortunat amb un amor d'aquests. Què hi farem.