Amb aquella alegria
A pas de cranc?
Tot és cíclic, d'acord. Però quan anem enrere, ni que només sigui per agafar embranzida, correm el risc d'acabar perdent el poc que teníem. Que ara el meu mòbil parli en anglès és un mal símptoma.
“El món gira i gira”, em diu un col·lega d'ofici que deu anar de bòlit com tu i com jo, però que sap trobar estones per asseure's sense pressa i veure passar les coses. “Llavors t'adones que tot és cíclic”, conclou. En això coincideix amb l'admirat Joan Margarit: a l'entrevista publicada a l'Avui, en Raül Maigí li pregunta si anem enrere, i el meu poeta respon: “No. Anem donant voltes. La humanitat dóna voltes”. Encara ens marejarem i perdrem de vista aquest món que gira i gira.
Fa poc vaig preguntar a un altre dels meus mites de capçalera, Lluís Llach, si ell creu que la humanitat progressa, malgrat tots els malgrats. La resposta: “En macrohistòria, sí. Si som capaços de mirar-nos la macrohistòria prescindint de la realitat actual, veurem que el món progressa. En microhistòria, és evident que fa vint anys que anem enrere. Creixen les desigualtats, els continents marginats ho estan més que mai... I pel que fa al sistema de valors, patim un retrocés descomunal. Com pot Berlusconi demanar a la Xina que respecti els drets humans?”.
La humanitat va endavant, recula o balla sense moure's de lloc, però cadascun dels qui en formem part tenim el destí marcat: avancem cap al no-res a una velocitat que fa por. Ahir ho teníem tot per fer i demà la nostra biografia estarà escrita i arxivada. Fins aquí hem arribat, fi de l'espectacle. Com m'agradaria que tingués raó Joan Margarit quan diu que en plena vellesa fa aparició la capacitat d'utilitzar el que hem après durant la vida (suposant que hàgim après alguna cosa). I que és llavors, en aquest temps “de pèrdues prudents i necessàries”, quan “l'amor coincideix a la fi amb la intel·ligència”.
En el pregó de les festes de la Mercè, Margarit va parlar clar: “Em sembla que les raons històriques són prou rotundes perquè us digui que demà no sé el que serem, però que avui l'únic que ens pot unir a tots –vinguem de la llengua que vinguem– és una Catalunya en català”. Per això fa pànic constatar que a cada bugada anem perdent llençols i flassades. Almenys fins ara la llei ens protegia a l'hora de no renunciar mai al català (al mestre Joan Solà li funcionaven tres principis: la no-agressivitat, la no-renúncia i l'exigència pública). Donar voltes mareja, però caminar a pas de cranc no fa cap gràcia.
Porto a arreglar el mòbil i, de passada, me l'actualitzen. M'expliquen que li han posat la versió de software més nova i que hi sortiré guanyant. Potser sí, però abans el meu telèfon parlava en el meu idioma. Intento que el torni a aprendre, sense èxit: ara només se'm pot adreçar en anglès, francès, alemany, italià, espanyol i portuguès. Ai.
