Privatització dels serveis públics

Recull Germà Bel, en el seu esplèndid llibre España, capital París, una frase atribuïda a Echegaray, que no coneixia, sobre el paper del sector públic. Diu: “Abans l'Estat feia i no deixava fer; en el futur, l'Estat no ha de fer i ha de deixar fer; i mentrestant, que l'Estat faci i deixi fer, tot procurant cada cop fer menys”. Utilitzo la idea a compte del debat que han generat les propostes del cap del partit de l'oposició espanyolista sobre la seva voluntat de privatitzar els serveis públics. No seré jo qui critiqui el missatge regenerador de les funcions i instruments de la intervenció pública a l'economia, vistes les inèrcies acomodatícies actuals i els interessos corporativistes que acull, per allò de no confondre mai el benestar dels treballadors de l'estat amb els treballadors de l'estat del benestar. Però sí que vull criticar el quan i el com de fer aquestes propostes com a arma de guerra electoral, i la resposta del socialisme espanyol que han merescut les seves paraules, quan és del tot evident que, per responsabilitat, uns i altres saben que alguna cosa hauran de fer en el redimensionament del sector públic, ja que l'actual estat de coses difícilment pot continuar.

I és que per a un analista atent resulta obvi que cada cop existeix una diferencia més gran entre els condicionants macro que imposen els mercats en la seva exigència de rigor a les finances públiques i per a la conseqüent consolidació fiscal, i el voluntarisme micro de més i millors serveis públics amb un finançament a cost sufragat per altres. De la posició macroeconòmica els responsables de la política econòmica en deriven la necessitat de contenir, reconduir, si no simplement reduir, la despesa pública. I per a això el signe polític no sembla importar gaire. Des dels departaments gastadors es pensen, però, estratègies per guanyar eleccions, en una espècie de joc en què les dues bandes troben un únic acord a fer pivotar el cost de l'activitat en el dèficit públic, o ja es trobarà algú altre el pastís. Fins al punt que, com més gran és la magnitud de la retallada de què uns parlem, més gran sembla ser la fugida. I els exemples aquí, sigui a l'administració central o a l'autonòmica, no semblen respectar diferències ideològiques. Gallardón n'és l'exemple.

És d'una manca de sentit comú notòria continuar separant, a hores d'ara, el discurs de la despesa dels beneficis dels serveis, i el dels costos del seu finançament: confon, desculturitza i crea ciutadans irresponsables. Predicar més estat i no voler pagar més impostos, o proposar menys impostos i alhora més qualitat dels serveis públics, és part de la comèdia. Aquestes grans cuites fan pensar que tenim un sistema de protecció social que no ens devem merèixer, a la vista de la poca disposició a pagar per finançar-lo.

La idea de concentrar, en una circumstància difícil per a les finances estatals, la despesa pública disponible, selectivament, en qui més la necessita, en lloc de repartir-la universalment, com ha proposat a la Gran Bretanya el govern de coalició, i vol copiar ara el senyor Rajoy, no és nova. Té tota la lògica implícita a les prioritzacions: prova de necessitats rigorosa i prova de mitjans sobre la capacitat de fer-hi front individualment fugen de l'universalisme tradicional. És típic entre els no entesos pensar que de les partides de despesa social –educació, sanitat, i habitatge– la primera és la més redistributiva, i ignorar que la universitat la fa regressiva, ja que hi accedeixen més, de manera poc discriminada, les classes de renda mitjana-alta. Des del bonisme es pot pensar que amb unes taxes baixes (subvenció del 80% a càrrec dels impostos dels qui encara en paguen), l'accés efectiu està garantit. Equivocació: és la pèrdua d'ingressos d'estudiar en lloc de treballar el que crea la desigualtat. Serien beques salaris per a uns quants, i no la quasi gratuïtat de les matrícules per a molts, el que, amb la mateixa despesa, tindria un impacte més redistributiu. Fora de l'educació, molts pensen que la partida més redistributiva és la sanitària. Però és clar que erraríem no tenint en compte que una sanitat universal és redistributiva només en la mesura que els grups de renda elevada voluntàriament renunciessin a consumir-ne i optessin per la privada. Però per quina raó fer-ho si la sanitat pública és tan bona i gratuïta? Per què pagar assegurança privada si un ni tan sols es pot estalviar part del que l'estat s'estalvia? De manera que les respostes negligeixen l'habitatge, que a la vista de com s'assigna i de com es limiten els potencials beneficiaris és efectivament la més progressiva, tot i que és la que té menys importància, de les polítiques esmentades. Que sigui universal una prestació pot tenir altres virtuts (les classes mitjanes participen dels serveis i els convé donar-hi suport), però sens dubte al cost de perdre focus de priorització. D'aquí ve que sigui tan llaminera l'argumentació per als polítics que així eviten discriminar, i als gestors públics fer quelcom diferent a atendre la demanda que emergeix. Llàstima que les polítiques es continuïn fent amb aquestes inèrcies sense gaire anàlisi sobre la seva efectivitat social, a l'empara tan sols de la cerca del vot, ja sigui per la por als canvis o per les promeses de beneficis gratuïts, tot creient-nos ser qui no som.