Polítics i percepció de la realitat

Hom hauria d'esperar dels ciutadans que opten per dur endavant una acció de govern una aguda percepció de la realitat. En bona lògica, que algú es dediqui al cos social i a la seva gestió política vol dir que aquest algú pretén tenir el nas fi per saber per on va les coses, sobretot si té un alt càrrec o exerceix el lideratge. Si se li suposa, amb raó, a l'empresari, perquè si no la seva empresa fracassa, encara més se li ha de suposar a qui pretén exercir el poder. El lector es podria sorprendre de veure'm demanar ingènuament una cosa així, perquè el lector ja sap perfectament que això no és gairebé mai així. Però que no sigui així no vol dir que no ho hagi de ser, que no ho hàgim d'exigir als nostres polítics, que no els hàgim d'exigir que sàpiguen on volen anar, que sàpiguen com ho faran i que sàpiguen veure quan entre ells i la seva acció i la realitat s'ha obert un abisme. No serà mai bon polític democràtic –els altres això no ho necessiten– qui no estigui ben a prop de la realitat, sigui quin sigui el seu pensament. Quan es va dir que havia arribat una crisi, vam ser molts els que ens vam preguntar com és que els polítics no en sabien res. És notori el cas del president del govern espanyol, que va tardar un any a admetre-ho. No cal ni recordar el motiu pel qual va perdre les eleccions el senyor Aznar, negant el que tothom veia. Doncs bé, amb els últims fets a Catalunya, no deixa de sorprendre el funcionament d'alguns dels seus actors polítics, per la distància que hi ha entre el que diuen i el que passa. Tant el senyor Mas com el senyor Montilla, entre d'altres, arriben a aquestes eleccions amb l'òptica de la realitat completament desenfocada –és clar que també a molts electors els succeeix el mateix, però és més disculpable, perquè no pretenen tenir el poder–, i volen vendre un futur, pel qual ja tots dos són passat. És a dir, la situació actual de Catalunya ha cremat ja la política del peix al cove, essencial per Convergència, i també ha cremat l'Estatut actual. En aquest cas, la crema ha estat conjunta entre el senyor Mas, que el va retallar vergonyantment a Madrid, i el senyor Montilla, que va treure en Maragall per posar-s'hi ell, comptant que amb el que sortís de Madrid ja tindria prou pàtina de catalanisme per poder ser president de la Generalitat en diverses legislatures. El senyor Mas s'esgargamella prometent el concert econòmic, i com diu el seu segon, Felip Puig, el sobiranisme per d'aquí a vuit anys, o sigui; les dues legislatures que ells pensen poder governar. I el senyor Montilla defensa l'Estatut retallat, i el federalisme, cosa que no defensa ningú dels seus a Madrid, i probablement tampoc la meitat dels seus a Catalunya. Però al carrer es comença a estar per una altra cosa. I aquesta altra cosa resulta que apareix davant de l'electorat dividit en tres formacions, la major part de les quals han sortit d'una sola formació, l'original, per dir-ho així, que no ha sigut capaç no només d'ampliar i encabir cada cop al nombre creixent de persones que estaven per aquesta cosa, sinó que ha tingut les suficients lluites internes i escissions perquè on eren pocs ara no hi hagi gairebé ningú. I tot perquè entre els polítics afins a aquesta cosa, la independència, no hi ha la més mínima sensatesa per posar-se d'acord, anar junts, i fer entrar un gol per l'esquadra a l'equip polític de Madrid. Com la volen aconseguir, la independència, els senyors Puigcercós, Carretero i Laporta?

Després hi ha altres casos laterals, però de forta incidència, com la política d'educació del senyor Ernest Maragall, que treballa sota la percepció que els seus subordinats són funcionaris ganduls que treballen poc, i ha convertit la fins ara bastant plàcida, i crec que eficient comunitat educativa, en un camp de batalla i desorientació, mentre ell continua convençut que la seva gestió és la correcta. Un altre ha estat el cas del senyor Hereu, fent referèndums sobre la Diagonal, o del senyor Nadal, que ha convertit l'eix transversal en la carretera més lenta de Catalunya, gràcies a un pla d'obres que té 60 quilòmetres potes enlaire, i se li preveu un final a bastants anys vista.

Evidentment, hi ha molts altres casos. No dic que per a un polític sigui fàcil seguir la realitat i gestionar-la amb encert. Dic que hi ha polítics que, literalment, perden de vista la realitat, i en general els passa per confiar ens els assessors i aduladors que tenen al voltant, alguns dels quals són elements perillosíssims infiltrats en l'administració i els partits. Doncs bé, ara toca votar: i el que és desesperant és que cap candidatura es mostra coherent. Fins i tot els d'Iniciativa han fet coalició amb el Partit Antitaurí! Ja imagino que allí hi veuen vots, però homes i dones de Déu, és que potser els antitaurins tenen una idea de com han d'anar les escoles o les finances? L'últim, que tanqui el llum.