Or

El president del Banc Mundial (BM) i exsecretari del Tresor dels Estats Units, Robert Zoellick, parla, en un article al Financial Times, de la necessitat de fixar un sistema en el qual s'impliquin el dòlar, l'euro, el ien, la lliura esterlina i el iuan i en el qual “s'emprés l'or com a punt de referència internacional de les expectatives dels mercats respecte a la inflació, la deflació i el valor de les monedes”. El que proposa Zoellick és tornar al sistema de patró de canvis or que es va establir després de la Segona Guerra Mundial i va estar oficialment en vigor fins a l'any 1971, pel qual el dòlar i la lliura esterlina eren monedes de reserva internacional convertibles en or com a garantia de la seva solidesa, i la resta d'estats es comprometien a mantenir els tipus de canvi en relació amb aquestes divises en uns límits molt estrets. Aquest sistema, denominat tipus de canvis fixos ajustables, tenia l'avantatge que la cotització d'una divisa no depenia de l'especulació, però tenia l'inconvenient que mentre els països no emissors havien de contrarestar els dèficits comercials acudint al crèdit internacional o a les reserves acumulades, els emissors (els Estats Units i el Regne Unit) ho podien fer simplement emetent més bitllets. I això és el que van fer els nord-americans als anys seixanta: crear una inflació de dòlars de tanta magnitud, que la seva relació amb l'or va acabar sent un acudit, i el sistema va ser enterrat i substituït per l'actual fluctuació lliure. És curiós que Zoellick proposi recuperar-lo precisament quan la Reserva Federal dels Estats Units ha tornat a posar la directa en la màquina de fabricació de dòlars, més devaluats que quan Nixon va certificar que eren tan intercanviables per or com els cromos.