Si fóssim un país seriós...

Trobo que som un país ben poc seriós i molt desendreçat. Tan poc seriós i tan desendreçat que encara ens en passen poques. Ara que vénen eleccions al Parlament de Catalunya és quan més bé es poden apreciar els mals endreços, potser perquè amb motiu de la campanya electoral tots els líders polítics es despullen de pèl a pèl, com si el guió electoral els exigís mostrar-nos totes les vergonyes.

La campanya que ha dissenyat el PSC és ben poc seriosa. Em refereixo a l'acudit de vestir de Superman el candidat a la reelecció José Montilla, el vídeo sobre La vida de Monti i alguns dels eslògans que s'han empescat. I tant me fa si al final resulta que la campanya és un èxit i els fa capgirar els pronòstics i s'acaba estudiant en una universitat nord-americana. Em sembla que cap líder polític no s'ha de deixar fer fer el ridícul d'aquesta manera i encara menys un aspirant a presidir la Generalitat. Aquesta vegada han estat els socialistes, potser perquè les enquestes els són tan desfavorables i han volgut cridar-nos l'atenció, però en altres campanyes han estat altres partits els qui han caigut en aquesta manca de respecte que hi trobo envers el que són i el que representen i el que volen ser i el que volen representar.

De fet, la manca de seriositat s'ha convertit en una manera de fer política. És veritat que hi ha comportaments més greus i més definitius que no pas vestir-se de Superman. Un dels temes d'aquesta campanya serà la llengua perquè el PP té un comportament molt poc seriós i indigne del tot. És poc seriós i indigne aprovar un reglament sobre l'ús del català als ajuntaments de Girona i Tarragona com el que ara s'ha carregat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida, perquè el PP hi ha presentat recurs. L'argument de la seva candidata Alícia Sánchez Camacho en el sentit que fa deu anys no hi havia la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut és una excusa i una burla, perquè el PP és qui l'ha propiciada amb el seu recurs. L'única raó que hi ha al darrere és la indignitat del tot s'hi val per aconseguir vots, sigui la llengua o bé sigui la immigració.

I després hi ha la conya del futbol. Ja només faltava que la data del partit entre el FC Barcelona i el Real Madrid es convertís en una qüestió electoral. Les eleccions al Parlament no s'han de supeditar a cap partit de futbol, ni tan sols a un Barça-Madrid. El president Montilla tenia tot el dret de posar la data de les eleccions el cap de setmana que considerés més adient. Però això no treu que haver fet coincidir els dos esdeveniments sigui d'una inconsciència inaudita.

Tot això ens passa perquè som un país molt poc seriós i desendreçat. Si fóssim un país seriós i endreçat, tindríem una llei electoral pròpia en què hi hauria fixada la data de les eleccions en una data determinada de cada quatre anys, perquè el dia de les votacions no depengués del caprici o els interessos partidistes del president de torn.

I el futbol tindria un calendari establert des de molts mesos abans. El dia en què es fes el sorteig dels partits, ja es fixarien el dia i l'hora i el canal de televisió que emetria cadascun dels partits, perquè tots els aficionats poguessin endreçar la seva agenda.

Hi ha qui tot aquest desordre el considera positiu, un tret inevitable i graciós de la nostra manera de ser. Jo, en canvi, penso que molts dels mals i les crisis que patim es deriven, precisament, d'aquesta manca de seriositat amb què hem tenyit els nostres comportaments. Penso que tota societat necessita un punt de frivolitat i que els personatges que es foten del mort i de qui el vetlla són d'agrair. El problema sorgeix quan se'n fa un gra massa, quan el fotre's del mort i de qui el vetlla es converteix en el sistema mateix.