Encara ens mirem l'Església com a nostra

És una barbaritat que Benet XVI hagi gosat comparar el laïcisme actual amb l'anticlericalisme de la Guerra Civil i encara més que hagi pretès incloure'l com a una de les causes d'un conflicte que es va produir sobretot per un profund odi entre classes i per la incapacitat de resoldre les diferències per la via democràtica, opció que precisament la institució eclesial no predicava en absolut. Però en canvi, tenen prou raó aquells catòlics que s'han queixat que darrere el laïcisme s'hi emparen molts anticlericals. És difícil dir si aquesta actitud bel·ligerant és fruit de la convicció que, col·lectivament, tenim encara molts deutes pendents de cobrar amb l'Església catòlica que durant tants anys va dictar les normes de conducta de la nostra societat i va exercir una pretesa autoritat moral referendada per les armes, o si és que en el fons encara ens la mirem com una institució pròpia de la nostra societat i voldríem que s'emmotllés a la nostra manera de fer i de pensar.

Sense deixar d'exercir la crítica històrica, ni la crítica social, ni la crítica ideològica, en benefici de la salut mental de la societat que volem convindria que els laïcistes comencéssim a abandonar tant el revengisme com les ànsies de transformació. Caldria més aviat que contempléssim l'Església catòlica com una organització absolutament autònoma, a la qual els seus membres s'integren actualment amb absoluta llibertat. Tothom que hi acut sap quin pa s'hi dona; sap què prediquen els seus religiosos i sap quina posició prenen les seves jerarquies en matèria política, econòmica i social. És a dir: en quins partits polítics recolza, en què i on inverteix el Vaticà i quin tractament dispensa al gènere femení, al control de natalitat i als homosexuals, segons si són de la seva organització o no. Qui no hi combregui, doncs, que no s'hi acosti que tot s'encomana.

I que tampoc no es posi pedres al fetge davant de manifestacions populars com la del passat cap de setmana a Barcelona: quan el Barça guanya Copa, Lliga i Champions, també hi ha qui perd l'oremus, es fan ostentacions de populisme, es tallen carrers i tot plegat no deixa de ser un espectacle.