Opinió

opinió

Cavem una pell

‘Cavada pell' és el títol prodigiós del darrer llibre del poeta Roger Costa-Pau, que veurà la llum properament

La Sala La Pla­neta de Girona va obrir les por­tes a una delícia de poc menys d'una hora ves­tida de reci­tal musi­cal que pre­sen­tava el lli­bre al públic de casa abans de fer cap a d'altres esce­na­ris del país. Era neces­sari: els espec­ta­dors vam pujar l'escala cap a la part més alta del tea­tre. I vam volar.

Un lli­bre “que va de pell”, de cavar a les fondàries de l'epidèrmic, ha de ser ple­ni­tud a tots nivells. La dig­ni­tat de la veu d'en Roger, l'elegància del can­tant Edu­ard Cani­mas, ela pre­cisió de Pau Oli­ver a la per­cussió i de Joan Solà-Mora­les al con­tra­baix gene­ren siner­gies físiques amb l'espec­ta­dor. I al cos­tat de la pell i la sen­su­a­li­tat enco­ma­na­des ja des de la veu en off ini­cial que prové de la caverna, Cavada pell des­til·la pen­sa­ment, idea, con­cepte, poe­sia intel·ligent que no explica facècies sin­gu­lars ans enal­teix i excava el llen­guatge i el torça fins a enten­dre's. Sabíeu que el sen­tit figu­rat de cavar és cavil·lar? En Roger ho sap. I espera que els lec­tors, si no ho sabem, ho apren­guem. Cavar la pell és ense­nyar la carn viva. Si cal cavar-la, és perquè som davant d'una epi­der­mis resis­tent, que amb el temps s'ha assa­o­nat i que ja no se sent dels cops. El càvec és la paraula, el llen­guatge pur, essen­cial, que obre el solc per tal de reconèixer-se. La pell ha de ser cavada, sí, però sense obli­dar que ja n'hi ha una de cavada, d'aca­bada. Si allò que serem, si és que hem de ser res, ho serem perquè hem estat abans, els poe­mes nous només poden ser perquè hi ha tot el que ja ha estat escrit. El lli­bre conté poe­mes de fa vint-i-cinc anys al cos­tat d'inèdits. Si tu em mires i jo et miro, cal que pas­sat i pre­sent s'aca­rin, es fusi­o­nin i esde­vin­guin u.

Pell cavada, fen­dida, bur­xada, posseïda, pell com la terra, pell amb ales i foc de roure a les mans, pell de fruita, pell de mar, pell que cal cavar per sem­brar-hi un altre cop. Desig de des­co­berta per­ma­nent, sobre­tot sen­sual, de pells encara per conèixer. I al cos­tat del poder de l'amor, les cros­tes, l'humor en una prosa impe­ca­ble i molt seri­osa que en Roger tei­xeix amb el do de la paraula que només els poe­tes amb ales poden filar, i que fa que l'emoció de l'espec­ta­cle resti sus­pesa i es mani­festi amb un som­riure als lla­vis (brun­zents o no).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.