el quadern
Coses estranyes
«Per què quan un home mata la seva dona (perquè si no és seva es veu que la cosa no és tan greu) a les autoritats els falta temps per plantificar-se davant dels ajuntaments i, en canvi, ningú mou el cul quan, per exemple, un infermer es posa a matar a dojo ancians indefensos?»
Dino amb la tele encesa (que no vol dir que estigui en flames). Veig a la televisió una dona envoltada totalment de càmeres que es desfà en agraïments a tothom. Sembla una entrega de premis i l'entrevista a una condecorada. Escolto amb més atenció perquè sembla que és un esdeveniment important. La dona que capta l'atenció de càmeres i micròfons es desfà en elogis. «Tot el meu agraïment a la Guàrdia Civil, que em va tractar molt bé i va tenir moltes consideracions amb mi, quan em van venir a buscar». Em pregunto: es va perdre al bosc i la van rescatar els guàrdies del GREIM? Ella continua. «També tot el meu agraïment al jutge. Recordo que quan em va venir a veure li vaig dir que portava una corbata molt maca!». Cony! Quin missatge més estrany! I més elogis: «I també tot el meu agraïment a tots vosaltres (els periodistes) pel que heu fet». Això pla és estrany! Llavors agafa la paraula un altre personatge que s'identifica com a fill de la víctima i anuncia: «I ara ho anem a celebrar. I no us convidem a tots perquè no tenim prou diners». I jo, dubtant de quin premi li han donat a aquella dona, que sembla que tothom té per una heroïna. Quan agafen les regnes del diàleg els periodistes del plató entenc que es tracta de Maria Pilar Marcos Rubio, la dona de Tafalla que va matar el seu marit i que resulta que el jurat popular l'ha declarat «no culpable». Llavors ja quedo amb la boca oberta i tinc la sensació de veure visions! Després m'informo que es veu que aquesta dona, almenys això diu, malvivia al costat del seu home, aquell que va eliminar, encara que el jurat hagi considerat que no se l'havia de condemnar. Em sembla molt malament que els marits maltractin les dones, però tampoc veig clar que acabem fent aclamació pública d'una dona que ha mort el marit. Per més veredicte de no-culpabilitat que hi hagi, no sembla que hi hagi motius de celebració d'un esdeveniment que és conseqüència de la mort violenta d'una persona. I la pregunta que em faig és: com haurien reaccionat els mitjans i el públic si la persona declarada no culpable hagués estat un home que havia mort la seva dona. Ui, vaticino un linxament mediàtic del pobre desgraciat i del jurat que no havia tingut pebrots de condemnar-lo. Sospito que amb tanta voluntat de voler protegir les dones a cop de lleis, estem creant un ambient hostil envers la masculinitat que, al final, perjudica la convivència. I posats a fer, que algú m'expliqui per què quan un home mata la seva dona (perquè si no és seva es veu que la cosa no és tan greu) a les autoritats els falta temps per plantificar-se davant dels ajuntaments a fer concentracions contra la violència de gènere i en canvi ningú mou el cul quan, per exemple, un infermer es posa a matar a dojo ancians indefensos, i encara provocant-los un patiment esfereïdor. Potser no hauríem de fer tantes discriminacions i no posar cognoms a la violència i anomenar-la només violència en majúscules. I punt.
