L'endemà del dissabte

“Amics... contempleu el papa /que representa Déu, que parla en nom seu, / s'asseu a l'estora de Déu i parla en nom d'aquest. / Qui és aquell que descansa en una cadira d'or? Mireu! És el papa. / Té una sarbatana de color turquesa amb què dispara cap al món”. Així veien el papa els poetes de la cort asteca cap al 1570, uns 50 anys després que els castellans els haguessin convertit al catolicisme. (He traduït a partir de la versió anglesa del nàhuatl original.) O sigui, segons els asteques, Pius V vivia en un esplendor llunyà, però gràcies als dards que disparava bufant el seu poder arribava a tot arreu.

Diumenge passat ens va visitar un successor seu, el qual, per la gent incapaç d'atorgar-li cap mena d'autoritat espiritual –en aquest sentit, els ateus som exactament iguals que els musulmans, els protestants o els hindús–, no és res més que un cap d'estat (en aquest cas, l'últim monarca absolutista d'Europa); és com si ens hagués visitat el president d'Andorra (o San Marino), amb la diferència que els líders d'aquests dos països segurament no s'haurien aprofitat de la nostra hospitalitat (1,85 milions d'euros públics, entre Generalitat, TVC, la Diputació i l'Ajuntament) per renyar-nos perquè no volem compartir prou la seva fe o per elevar a dogma intocable aquella cosa de vegades tan positiva i de vegades tan nefasta i sempre tan privada que és la família.

Si el papa se n'ha sortit, malgrat unes declaracions que venint de qualsevol altre cap d'estat serien qualificades d'ingerència impertinent, és perquè encara perdura la idea que el catolicisme és majoritari a Catalunya. Per exemple, a la Bústia de l'Avui (5/11), el senyor Jesús Domingo va afirmar que el “92,5% de la població” és catòlica. Però segons un sondeig del CEO del 2007, només un 18,7% dels catalans es defineixen com a “catòlics practicants”, un 29,1%, com a “no creients”, i un 48,4%, com a “catòlics no practicants”. Costa esbrinar què significa aquesta última categoria –jo sóc paracaigudista no practicant i no se'm nota gens–, llevat que es refereixi als batejats per la força en l'època de la dictadura que ja han perdut la fe que mai no van tenir. En fi, es veu que, a l'hora de disparar cap a Catalunya amb la seva sarbatana tan poderosa, fa temps que el papa no encerta el blanc. Tant li costa, a segons qui, confessar-ho en veu alta?