Ens han deixat sols

Tot i les envestides ferotges que rep cada dos per tres, és obvi que la llengua catalana es troba avui en una situació molt millor que la de l'any 1968. Però amb una diferència substancial. Llavors, pràcticament prohibida pel règim, rebia la comprensió i la companyia de molts demòcrates –i fins i tot d'alguns que no ho eren tant– d'arreu de l'Estat espanyol. L'agost d'aquell any, en un número monogràfic, la revista Presència va poder omplir tota una pàgina amb textos sobre el català escrits en castellà per figures destacades de la intel·lectualitat i del periodisme peninsulars. Tots coincidien a dir que la situació en què es trobava la llengua era anormal i que calia que fos present a l'escola i als mitjans de comunicació. Els autors seleccionats per la revista eren, entre altres, José María Pemán, Julián Marías, Pedro Laín Entralgo, José Luis L. Aranguren, Miguel Delibes, Camilo José Cela, Manuel Jiménez de Parga, Alfonso de la Serna, Cristóbal Páez i Emilio Romero. Les paraules de Marías eren especialment contundents: “Yo creo necesario que el catalán sea poseído como plenitud, escrito con naturalidad y usado con libertad. Los catalanes necesitan sentirse plenamente instalados en el catalán para no tener una impresión de exilio”. Les preguntes que ens fem, al cap de quaranta-dos anys, són aquestes. On són, ara, els defensors espanyols del català? Quants intel·lectuals i periodistes de llengua castellana s'han posat al nostre costat en els moments crítics que hem patit durant la tramitació de l'Estatut i al llarg del lent procés de desgast que ha culminat en la seva decapitació per part del Tribunal Constitucional? Com és que no ens hem pogut refiar gairebé de ningú, ja que la majoria han mirat cap a un altre costat o han amagat el cap sota l'ala?... La llengua, per descomptat, no es troba pas en tan mal estat com llavors, però els catalans, ara més que mai, ens sentim sols i desvalguts i, tal com deia Julián Marías, tenim cada cop més “una impressió d'exili”.