ALÇA VALENT
Candidats indigents
Estranya competició la dels candidats a president: a veure qui és més pobre. Jo tinc un gat, jo tinc un gos, jo tinc un porquet de fang amb dos bitllets de vint a dintre i jo un pis hipotecat però tan petit que no s'hi cap. Confonen, alguns presidenciables, l'honradesa amb passar just, com si la misèria equivalgués a un certificat de bona conducta. Sóc quasi un arreplegat, ergo honrat, vénen a dir-nos aquests aspirants perquè els regalem la confiança.
Afortunadament la política no és un vedat privat de gent amb la cartera plena. Però faríem mal negoci si ens acabéssim convencent que és un mèrit per presidir un país estar pelat com una rata. Per aquest camí, en un parell d'eleccions més algun cap de llista presumirà d'haver de demanar almoina en alguna cantonada per arribar a final de mes.
Quan l'esquerra italiana demana a Berlusconi que se'n vaig a casa, il Cavaliere respon fotent-se'n que ho faria de grat, a condició de saber a quina a quina de la vintena de mansions que posseeix es refereixen. No ens volem tant de mal, però anem amb compte, perquè, si se'ns acaba imposant la moda del candidat indigent, el problema serà que quan el vulguem fer fora no tindrà casa ni alberg.
Per calibrar l'honradesa del qui tenim al davant la pregunta no ha de ser mai què té sinó com ho ha aconseguit. Hi ha països on la gent aspira a tenir el ronyó cobert però aquí, diferents, sembla que el desig és ballar-la magra. Que ningú no es queixi d'un país miseriós si prèviament ha enaltit la misèria.