Vagin recollint, ses senyories

Acabat el sainet del cara a cara que no va ser, perquè a més era impossible, afrontem el final d'una campanya prescindible que ha confirmat tres grans agrupacions de partits: el grup de l'amnèsia, el de la coherència i el de l'exabrupte.

En el primer, hi trobem els renascuts. Aquells que ara fa uns mesos van llegir les enquestes i van decidir que sí, que potser tenien raó. Que el socialisme havia de ser catalanista però sobretot federalitzant; que la sentència sobre l'Estatut no havia estat bona però tampoc calia exagerar; i que les garrofes qui les reparteix són els companys del PSOE, no pas els intel·lectuals maragallistes. Tot es podia perdonar i el propòsit d'esmena ja estava fet. En el grup, hi trobem també ERC. De fet els supervivents del XXV Congrés. Confirmació que el fat de l'independentisme ve tristament marcat per la impaciència, el messianisme i la manca absoluta de mirada política. Error més que probable dels que van deixar el partit per endinsar-se en les tenebres mediàtiques de l'extraparlamentarisme. Error, doble, dels vencedors per no aturar la fuita de vots. Assemblearisme i presudotrotskisme queden en la llista d'elements a eliminar. Els somriures glaçats d'uns i altres permeten anticipar la davallada.

Del grup dels coherents, tant CiU com IC, han fet demostració d'haver après les lliçons del pas del temps. Poc mèrit tenia en el cas de CiU. Només calia deixar que el vaixell tripartit, reduït a artefacte pel conseller Maragall, s'estavellés tot sol contra les roques de la crisi i la incapacitat d'aconseguir els seus objectius fiscals i d'autogovern. El cas d'IC té un cert mèrit. Amb un nou cap de cartell jove, valent i que no té pèls a la llengua a l'hora de fer diagnosi del que no funciona. Sobretot, un líder que assumeix sense reserves l'experiència tripartida. Llest. El seu únic defecte, ai las, la imatge oferta que la crisi no els afecta, que el dèficit públic es resol amb més despesa pública i que l'atur s'acaba contractant mestres d'escola. Per desgràcia, l'arcàdia pujolsiana, aquella en què els catalans ho teníem tot pagat pel fet de ser-ho, a curt termini no és esperada.

Del grup de l'exabrupte, poc a assenyalar que no s'hagi fet ja. Tal vegada subratllar l'error, admès, de disparar metafòricament contra senyeres estelades i immigrants il·legals. Proposta que dóna pistes del model de solucions de debò contra els problemes reals. Un dels quals, el problema del bilingüisme dels catalanoparlants, sembla que continua important-los força. En tot cas, bastant més que no pas l'inexistent problema del monolingüisme en castellà, el dèficit fiscal o el model radial d'infraestructures.

En conjunt, les propostes estel·lars han estat un exercici de pirotècnia digna de mèrit. El candidat socialista promet descomptes de fins al 100% als peatges. La candidata popular, 600 euros per als alumnes de la concertada. Barra lliure, general, pel que fa a la incorporació de mestres, policies i metges a l'administració pública. Cap esment a pensar quins d'aquests serveis els pot prestar el ja prou colpejat sector privat. Tampoc a qui patirà les futures retallades pressupostàries o, vista l'experiència de l'ICF, com fer arribar el crèdit públic real a la petita i mitjana empresa. Finalment, res s'ha dit de l'amenaçador embat que, des de la premsa internacional, la gran empresa i el centralisme de sempre, pretén revertir el procés autonòmic i, amb sort, eliminar la resta de competències que ha deixat vigents el Tribunal Constitucional. Per a més dades, vegin el darrer informe de la Fundació Everis: Transforma España. La tempesta no amaina i el lideratge polític aviat haurà de sortir a escena.