Pont, pont. Que hi ha algú?
És l'últim pont de l'any. És el darrer pont de la dècada. És l'última possibilitat de desconnectar del mundanal soroll. Després, la crua realitat: l'allau del fals Nadal i –tot seguit– la clatellada d'un nou any. Tres-cents seixanta-cinc dies per privatitzar-ho tot i tot. Dos semestres per continuar finançant la banca i els putus mercats. Quatre trimestres per fer front a l'augment d'impostos. Cinquanta-dues setmanes per fer-nos a la idea que ja res no serà com abans. Tot el temps del món per imposar-nos la por al cos. Hores i hores de tele per enfonsar-nos en el sofà. Minut a minut tot pot canviar: els parquets són així de provocadorament volubles. Segons vitals malbaratats en estúpides posades en escena. Tot un Sálvame Deluxe se cita a l'Auditori convocat pel príncep. Directius i executius compren la foto de la corona per penjar. I nós, el poble sobirà borratxo de futbol, aquí, esperant la propera oportunitat de dir-hi alguna cosa per imperatiu legal: cinc mesos i les eleccions municipals. Sempre que la proposta de Rosell d'eliminar ajuntaments a l'engròs no prosperi. Ja em veig votant al meu barri de Girona per a l'alcaldia de la Macrocorporació de Barcelona. Tota una vida per davant s'esfuma d'amagat, la llei així ho regularà, mentre la hipocresia diu que el tabac s'encarirà per pal·liar la caiguda d'ingressos per les ajudes fiscals a les petites empreses. Wikileaks no fa pont. Mas, tampoc.
