Tempestes perfectes

Es va produir una tempesta perfecta l'any 2003 que el tripartit va aprofitar: CiU feia 23 anys que era al poder, hi havia desig d'alternança, veníem d'una aliança amb el pitjor PP de les majories absolutes, hi havia hagut la participació a la guerra de l'Iraq, es bloquejaven els traspassos, es feia mofa de les reivindicacions catalanes, creixia el moviment independentista, calia fer un nou Estatut, Maragall prometia un lideratge més fort del que al final va ser, Carod es popularitzava i ICV cultivava el “no” com a fórmula amb prou èxit. Aquesta combinació de factors va propiciar una aliança tripartida, que va tenir gasolina encara una legislatura més, si bé amb una tempesta més imperfecta: el tripartit tornava a sumar però ara el líder era Montilla, Carod s'havia desgastat profundament, l'alternança ja s'havia produït, l'experiència havia estat de Dragon Khan i l'Estatut havia tingut un part massa aparatós. No, Montilla no va viure cap tempesta perfecta: perquè la que s'havia produït quatre anys enrere simplement no es va aprofitar.

El 2010 CiU ha viscut la seva pròpia tempesta perfecta i, si ens atenim als resultats electorals, sembla que l'ha aprofitada: fiasco de la gestió tripartida, assoliment de la centralitat per l'enrocament governamental a l'esquerra, sentència del TC, divisió i desconcert independentista, autoaïllament del PP, feblesa de lideratge del PSC i d'ERC, desastre de l'actuació d'ICV, crisi econòmica, descontentament polític general, enganys de Zapatero i pèrdua de perfil propi dels socialistes catalans... CiU s'ha tornat a fer senyora de la centralitat política, per alguns regals però també per la pròpia fortalesa. Ara li pertoca aprofitar els efectes d'aquesta tempesta perfecta en benefici del país i del govern, que és el que no va saber fer el tripartit en cap de les oportunitats que va tenir. La gran notícia és que CiU ha sobreviscut a un intent deliberat d'extermini. Però d'aquí a quatre anys difícilment hi haurà més tempestes perfectes. En canvi, hi pot haver bona gestió, resultats contrastables i dosis d'il·lusió mantingudes. El repte convergent és aquest. Cada dia són més provisionals, imprevisibles i fràgils els vots que s'obtenen.